La música i la dansa clàssica

La música és un art que s’expressa mitjançant la combinació de sons i silencis, tenint com a elements constitutius: la melodia, l’harmonia, el ritme i el timbre. Es manifesta en l'organització dels sons i els silencis en el temps. És l'art de la generació, manipulació i combinació —en simultaneïtat o en successió— dels sons, produïts per veus humanes o per instruments, a la recerca de la bellesa formal i de l'expressió d'emocions, o de complir certes funcions, produint missatges amb unitat, continuïtat i coherència.

En algunes manifestacions musicals no s'aprecia una voluntat veritablement artística —entesa com a vinculació a uns principis estètics, voluntat de sotmetre l'oient a una experiència estètica—; per tant, existeixen manifestacions musicals que són més aviat formes de comunicació i manifestacions culturals no necessàriament (ni prioritàriament) artístiques. La primera voluntat de la música no té perquè ser sempre l'artística.

Com a art sonora, requereix dos moments o processos creatius per viatjar del creador a l’oient: la composició i la interpretació. Malgrat que en alguns casos, com la improvisació, ambdós poden estar indissolublement units, no per això deixen de ser dues fases diferents però del tot necessàries.

La música ha acompanyat les societats humanes des dels seus orígens, amb formes, funcions, manifestacions i productes molt diversos, segons cada context i moment. L'expressió musical és una constant de l'espècie humana malgrat que el camp semàntic del mot no sigui plenament coincident a tot arreu i en totes les llengües.

Alguns corrents filosòfics han posat l'èmfasi en el seu caràcter efímer i en el fet que només existeix veritablement en el moment en què sona. Per això adquireix tanta importància l'estudi dels elements que permeten fixar-la; tradicionalment ha estat la notació i més modernament l'enregistrament; per a altres, la societat en què es donen els processos que la integren.

Ha estat sobretot l'etnomusicologia la que ha posat l'accent en el fet que la música no és sols, o potser no és tant un producte, de la composició i la interpretació, sinó que més aviat, i sobretot, és un procés, un conjunt de processos, d'accions humanes que es donen en la societat. Paral·lelament, ha destacat el paper que té la música com a creadora de consciència de grup, com en els himnes nacionals, religiosos o esportius.

A part de constituir l'essència de fenòmens ben vius a la nostra cultura, com el concert i els enregistraments, la música continua servint a una considerable varietat de funcions vinculades als rituals, a la coordinació del moviment corporal, la comunicació, la socialització... a més de l'entreteniment o l'oci.

Al darrere del mot i del concepte música, hi ha una gran diversitat de significats. Entre aquests destaquen:

·         La Música com a so organitzat. Algunes de les definicions més freqüents de música són les que ho fan en relació al so: l'art del so organitzat, o l'art de produir sensacions mitjançant els sons i els silencis. Aquestes definicions han estat especialment acceptades i aprofundides des del segle XIX en què s'inicià l'estudi científic de les relacions entre so i percepció. En aquest context s'inscriu la definició que s'atribueix a Edgard Varèse de música com a so organitzat, i també la de l'Encyclopaedia Britannica que en la seva 15a edició descriu que «atès que no hi ha sons que puguin ser descrits com a inherentment no-musicals, en cada cultura els músics han tendit a restringir la franja de sons que estaven disposats a admetre». És John Blacking el que afegeix un detall important a la definició de Varèse: «la música és so humanament organitzat».

·         La Música com a experiència subjectiva. Una altra de les definicions de la música, que va donar Jean-Jacques Rousseau al seu Diccionari de la Música, la vincula a sensacions plaents, agradables, a l'oïda. Alguns sons organitzats queden fora del concepte de música en produir sensacions no plaents. Aquesta definició posa èmfasi en la variabilitat del que pot ser i pot no ser considerat música, en com un mateix producte pot ser-ho o no en contextos culturals diferents. En aquesta línia, Jean-Jacques Nattiez opina que la música és allò que la gent decideix de reconèixer com a tal, el soroll és tot allò que és reconegut com a ingrat.

·         Música com a llenguatge. Una definició que s'inicia al segle XVIII, basant-se en la capacitat comunicadora de la música, com si fos un llenguatge, que permet expressar emocions, i a la possibilitat d'articular-ne la forma prenent com a punt de partida l'articulació del llenguatge i, en concret, les lleis de l'oratòria i la retòrica. Aquesta capacitat expressiva renovà la seva vigència en el Romanticisme i es revalidà al segle XX sobretot de la mà de la música per al cinema, la de les bandes sonores. Tot i així grans personalitats han posat en entredit aquesta capacitat de la música d'expressar emocions concretes.

·         Música com una categoria de la percepció. Aquesta aproximació cognitiva, menys habitual, assegura que la música no és només so, o ni tan sols la seva percepció, sinó més aviat una representació interna que construeixen conjuntament la percepció, l'acció i la memòria, i ve influïda pel cognitivisme. Altres arts com per exemple la dansa també estan sotmeses a aquest punt de vista.

·       Música com a aprofundiment històric i antropològic. El camí i l'evolució del pensament musical corre en paral·lel al camí de l'home en la història. L'antropologia ha trobat en l'etnomusicologia respostes que altres estudis sobre l'home no arriben a donar.

·       Música com a constructe social (és l’entitat que sorgeix en un sistema construït per integrants de la societat, els integrants d’aquest constructe es comporten com si aquesta entitat existís, respectant les regles de la convencionalitat). Les teories postmodernes estableixen que la música ve definida, sobretot, pel seu context social. Des d'aquest punt de vista, doncs, la música és tot allò que algú determina que és música, ja sigui feta de silenci, de sons o de performance. La famosa obra 4′ 33″ de John Cage és a l'origen d'aquesta concepció de la música.

·         Música com a cura del cos o de l'esperit, és la musicoteràpia. De molt antic i en moltes societats s'han valorat les qualitats alliberadores de la música, ja sigui creant-la, interpretant-la o escoltant- la.

·         Música com a sinònim de música instrumental. En el llenguatge popular encara continua sent habitual sentir a parlar de la música i el cant com a dues realitats separades.

A causa d'aquesta varietat de definicions i d'aproximacions conceptuals, l'estudi de la música es porta a terme d'una gran varietat de maneres i amb enfocaments i mètodes igualment diversos, tot i que aquestes disciplines i vies d'estudi també han desenvolupat altres accepcions. Entre aquestes aproximacions a la música cal destacar les que es porten a terme des de l'acústica, la teoria de la música, ella mateixa també dividida en altres disciplines, la musicologia, l'etnomusicologia, l'antropologia, la interpretació o la història de la música.

La música i la dansa clàssica tenen una relació de parentiu propera. En primer lloc, la dansa sense música no seria res, i és per això que es troben noms de compositors de renom mundial que han composat músiques pels ballets, a continuació, hi ha destacat ballets que són importants i al costat s'hi indica el compositor:

·         “A Midsummer Night's Dream”, Felix Mendelssohn

·         “A Month in the Country”, Frédéric Chopin

·         “Alice's Adventures in Wonderland”, Joby Talbot

·   “Anastasia”, Bohuslav Martinů, Pyotr Ilyich Tchaikovsky, Fritz Winckel, Rüdiger Rüfer

·         “Apollo”, Igor Stravinsky

·         “La Bayadère”, Ludwig Minkus

·         “Boléro”, Maurice Ravel

·         “Carmen”, Georges Bizet

·         “Carnival of the Animals”, Camille Saint-Saëns

·         “Cinderella”, Sergei Prokofiev

·         “Concerto Barocco”, Johann Sebastian Bach

·         “Coppélia”, Léo Delibes

·         “Le Corsaire”, Adolphe Adam

·         “Don Quixot”, Ludwig Minkus

·         “La Esmeralda”, Cesare Pugni

·     “La Fille mal gardée”, Peter Ludwig Hertel, Ferdinand Hérold, John Lanchbery

·         “The Firebird”, Igor Stravinsky

·         “Flames of Paris”, Boris Asafyev

·         “Flower Festival in Genzano”, Edvard Helsted, Holger Simon Paulli

·         “The Four Seasons”, Giuseppe Verdi

·         “Giselle”, Adolphe Adam

·         “L'Histoire de Manon”, Jules Massenet

·         “Jewels”, Gabriel Fauré, Igor Stravinsky, Pyotr Ilyich Tchaikovsky

·         “Mayerling”, Franz Liszt

·         “Napoli”, Edvard Helsted, Holger Simon Paulli, Niels Gade

·         “Les Noces”, Igor Stravinsky

·         “The Nutcracker”, Pyotr Ilyich Tchaikovsky

·         “Ocean's Kingdom”, Paul McCartney

·         “Paquita”, Ludwig Minkus

·         “Les Patineurs”, Giacomo Meyerbeer

·         “Le Pavillon d'Armide”, Nikolai Tcherepnin

·         “Petrushka”, Igor Stravinsky

·         “The Pharaoh's Daughter”, Cesare Pugni

·         “Pulcinella”, Igor Stravinsky

·         “Raymonda”, Alexander Glazunov

·         “Romeo and Juliet”, Sergei Prokofiev

·         “Serenade”, Pyotr Ilyich Tchaikovsky

·         “The Sleeping Beauty”, Pyotr Ilyich Tchaikovsky

·         “Spartacus”, Aram Khachaturian

·         “Stars and Stripes”, John Philip Sousa

·         “Swan Lake”, Pyotr Ilyich Tchaikovsky

·         “La Sylphide”, Jean Schneitzhoeffer

·         “Les Sylphides”, Frédéric Chopin

·         “Sylvia”, Léo Delibes

·         “Symphony in C”, Georges Bizet

·         “Symphony in E flat”, Igor Stravinsky

·         “Tarantella”, Louis Moreau Gottschalk

·         “Theme and Variations”, Pyotr Ilyich Tchaikovsky

·         “Voices of Spring”, Johann Strauss II

·         “The Winter's Tale”, Joby Talbot

De ballets n’hi ha molts més però ara sobretot ara caldria posar l'ull a alguns dels compositors que llegint la llista es destaquen a causa de la seva repetició tot i que tant Bohuslav Martinů, Rüdiger Rüfer, Fritz Winckel, Cesare Pugni, Boris Asafyev, Edvard Helsted, Holger Simon Paulli, Jules Massenet, Franz Liszt, Giacomo Meyerbeer, Nikolai Tcherepnin, Alexander Glazunov, Aram Khachaturian, John Philip Sousa, Camille Saint-Saëns, Jean Schneitzhoeffer, Joby Talbot, Léo Delibes, Georges Bizet, Felix Mendelssohn, Giuseppe Verdi, i Maurice Ravel; també són importants i, a continuació, posarà l'atenció en vuit compositors que no es poden deixar passar de llarg.

Frédéric Chopin va néixer al 1810 a prop de Varsòvia (Polònia). Va iniciar els seus estudis de piano als quatre anys i als vuits ja va començar a oferir concerts privats a Varsòvia. Més endavant, realitza estudis d’harmonia i de contrapunt en el conservatori de la ciutat. La seva primera obra publicada data de 1817. Va fer els seus primers concerts a la ciutat de Viena al 1829. A partir del 1831 viu a Paris, on treballa com a professor, pianista i compositor. Pràcticament totes les seves composicions són per a piano. La seva lleialtat cap a Polònia es reflexa en les seves mazurques de ritmes i melodies del folklore polac. La seva música es caracteritza per les dolces melodies, refinades harmonies, els ritmes delicats i la bellesa poètica. Va influir sobre altres autors com ja sigui Franz List. Entre les seves obres publicades es destaquen 55 mazurques, 27 estudis, 24 preludis, 19 nocturns, 13 poloneses i 3 sonates. Al 1837 té una relació sentimental amb l’escriptora francesa George Sand. A l’any següent cau malalt de tuberculosis i es trasllada a viure a Mallorca. On tallarà la seva relació sentimental al 1847 i al 49 morirà com a víctima d’aquesta malaltia.

D’aquest compositor els coreògrafs han agafat les seves músiques per tal de crear ballets com “A month in the country”, “les Sylphides” o fins i tot aquest últim ballet pren el seu nom i moltes vegades és conegut com a “Chopiniana”. Aquest ballet ni tant sols té trama, la idea argumental consisteix tan sols en moltes sílfides ballant en un bosc durant un clar de lluna en la presència d’un poeta. Obtenint un ballet abstracte amb estructura del ballet romàntic. La diferencia està en que “les Sylphides” estrenades a Paris tenia una estructura i la “Chopiniana” estrenada al Mariïnski incloïa només cinc obres de Chopin i avui dia existeix una versió final de la qual es barregen totes dues versions.

Pyotr Ilyich Tchaikovsky neix al 1840 a una província de Rússia, provinent d’una gran família. Al 1852 la seva mare l’inscriu a una escola primària privada on estudia fins al 1859. Desprès va recórrer tot Europa en pocs mesos i va tornar a Sant Petersburg per estudiar en el conservatori. Al 1865 va començar a dedicar-se com a professor de teoria musical en el conservatori de Moscou. Tot i la vida tranquil·la que va portar era una persona entremaliada, prodigiosa, espontània... segons algunes fonts fins i tot va composar algunes peces en vagons de tren... Al 1877 es va casar, cosa que li canvia la vida, deixant el conservatori. Malgrat tot, la seva relació no va perdurar ja que realment era homosexual. Al poc temps emmalalteix i mort al 1893 deixant-nos meravelloses composicions que en aquest cas tenen encara més renom en el món dels ballets com ja sigues: “Anastasia”, “Jewels”, “el Trencanous”, “Serenade”, “la Bella Dorment”, “Theme and Variations” o “el Llac dels cignes”.

Observant de prop el “Llac dels Cignes”, el ballet compost de quatre actes comença amb el príncep Sígfrid que celebra el seu 21è aniversari acompanyat pels seus amics. Les trompetes anuncien l'arribada dels convidats que són saludats cordialment per Sígfrid; comença la festa i els balls. La reina, mare de Sígfrid, interromp la festa amb les dames d'honor; aquesta el renya per la seva vida despreocupada i li informa que li ha preparat un ball que tindrà lloc la nit següent en el qual haurà d'escollir esposa. Això provoca una gran malenconia a Sígfrid, que rebutja obstinadament l'ordre de la seva mare. Al final, però, l'acaba acceptant. Quan la reina es retira, es reprèn la diversió i el príncep i els seus amics beuen i ballen amb les jovenetes de la festa. Aviat es fa fosc i se senten les ales d'uns cignes. Els amics de Sígfrid li proposen anar a caçar. Agafen les ballestes i les torxes i se'n van al bosc. Al bosc, prop d'un llac il·luminat per la llum de la lluna, comencen a sortir de les aigües unes precioses donzelles - cignes. Els amics del príncep arriben al llac; els joves busquen els cignes entre els arbres, però queden extasiats quan veuen que aquests es troben nedant plàcidament sobre les tranquil·les aigües del llac. Quan Sígfrid s'hi uneix, es disposa a ordenar la batuda de caça. Però un estrany fenomen el deté. Mentre ell s'amaga darrere d'uns arbustos apareix al llac una extraordinària i màgica criatura, més dona que cigne; té la cara emmarcada per plomes blanques. En adonar-se de la presència de Sígfrid la noia intenta fugir. El príncep, completament enamorat de la dona - cigne, li demana que es quedi i ella li suplica que no dispari la ballesta. En preguntar-li el príncep qui és, ella li respon que és Odette, la reina dels cignes, que va ser encantada amb les seves companyes pel mag Rothbart i seguiran sent cignes, excepte entre la mitjanit i l'albada, fins que algú li juri amor etern. Els dos joves s'enamoren ràpidament i la seva alegria s'expressa amb la dansa dels cignes. Quan Sígfrid està a punt de jurar-li amor etern a Odette, apareix Rothbart, que fa que les donzelles es tornin a transformar en cignes per tal que el príncep no pugui trencar l'encanteri. Tanmateix, abans que marxi Odette, el príncep la convida al ball de la nit següent. Odette s'allunya convertida en cigne. Tot està preparat al castell per al començament del gran ball en honor del príncep. Es presenten les noies que la reina ha escollit com a candidates a princesa. Sígfrid balla amb elles, però s'hi mostra absent i indiferent. El príncep, de fet, està pensant en Odette i la seva trobada de la nit anterior. Quan la seva mare li demana que esculli esposa, ell s'hi nega i li confessa que estima a una altra noia. En aquest moment, s'anuncia l'entrada d'un noble desconegut i la seva filla. El noble és el mag Rothbart, que es presenta a la festa amb Odile, una jove vestida de negre, que és el viu retrat d'Odette. El príncep cau sota l'encanteri d'Odile, que es mostra seductora i calculadora. Ell en cap moment es planteja que Odile no sigui Odette. Així, la festa continua i els convidats, contents amb la celebració, ofereixen una sèrie de danses tradicionals.

Rothbart, satisfet amb el resultat del seu engany, proposa al príncep que balli amb Odile. Durant el pas de deux entre Sígfrid i Odile, aquesta reafirma el seu poder sobre el príncep. Al final, el jove demana a Rothbart la mà de la seva filla i li jura amor etern. En fer Sígfrid el jurament, se sent un terrabastall de trons, la sala s'enfosqueix i els cortesans fugen atemorits. De lluny es veu la vertadera Odette. Sígfrid s'adona del seu error i corre desesperat al llac. És de nit i a la riba del llac les donzelles - cigne ballen entristides pel destí de la seva reina. Odette arriba plorant desconsolada i les seves amigues intenten calmar-la. Sígfrid no tarda a aparèixer descompost per implorar-li perdó; la busca entre els cignes i quan l'entreveu envoltada per les seves donzelles la pren tendrament de la mà i li jura amor infinit. Malauradament, Odette li anuncia a Sígfrid que ni tan sols el seu jurament de fidelitat la podrà salvar, ja que Rothbart l'ha condemnada a morir si era traïda. Apareix llavors el mag, enfurismat, reclamant el retorn dels cignes. Sígfrid i Odette lluiten amb ell i el vencen. Però és en va. L'encanteri no s'ha trencat i Odette està sentenciada a viure eternament com un cigne. Només la seva mort el podrà desfer. Així, Odette es tira al llac i Sígfrid, bojament enamorat d'ella, també s'hi enfonsa darrere. El sacrifici d'amor d'Odette i Sígfrid trenca el malefici i amb la sortida del sol els cignes recuperen la seva forma de donzella per sempre més. Sobre el llac apareixen els esperits d'Odette i Sígfrid, que s'encaminen cap a una eterna felicitat.

Es pot observar així com un ballet que a primera vista sembla sense argument però que és com una novel·la on les paraules es converteixen en música i en passos que aconsegueixen transmetre així varis rerefons com ja podria ser que l’amor no es troba en la bellesa de la persona sinó en la persona, cal meditar i pensar abans que ser impulsiu…

O també el conte de tradició nadalenca del “Trencanous” i la típica historia de la “Bella Dorment” també són composicions d’aquest músic.

Igor Stravinsky va entrar en contacte amb la música des de petit a la seva terra natal de Rússia, era exactament el contrari d’un nen prodigi. La música al principi era una afició i mentre estudiava dret, Nikolai Rimsky-Korssakov, l’apropa a la composició musical i aquest serà el seu guia fins a la seva mort. Durant aquells anys va publicar les obres més importants, fent una promesa de la extraordinària capacitat que tenia. Al escoltar dues obres de Sergei Diaghilev, es va entusiasmar a composar. Al principi només va arreglar música al seu gust de Chopin. Però l’"Ocell de Foc" va ser l’oportunitat de presentar un treball completament seu, amb el qual va obtenir una gran fama. Després va composar “Petrushka” al 1911, una bella historia basada en un conte de fades rus, d’entre d’altres composicions, ja que la llista del principi de l’apartat també havia destacat aquests quatre ballets: “Puncinella”, “Tarantella”, “Les Noces” i “Apollo”.

Ludwig Minkus encara que conegut avui dia solament com a compositor de ballet, Minkus era violinista i pertanyia a una família d'origen txec o polonès i va compondre més de vint ballets durant la seva vida. La seva primera aparició notable com a compositor va tenir lloc a París al 1846 amb l'estrena del seu ballet “Paquita”, amb tants sols 19 anys. Al 1853 va ser contractat pel príncep rus Yusupov per a ser director d'una orquestra a Sant Petersburg. Allí va romandre dos anys mentre continuava la seva carrera com a violinista. Des de 1861 a 1872 va treballar com a violí solista i després com a director en el Teatre Bolshoi de Moscou. Va ser designat compositor oficial de ballet per al Bolshoi al 1864, on es va mantenir fins a 1872. Minkus va tenir la mala fortuna de ser contemporani d'un geni de la música de tots els temps com va ser el rus Tchaikovsky, qui el va desplaçar, encara que els seus ballets són molt rítmics i per haver estat muntats en l'esplendor de la cort del Tsar i llocs en escena en el millor moment que va tenir el ballet clàssic de tots els temps. El veritable debut de Minkus com a compositor a Rússia va succeir al 1869 amb l'estrena del seu ballet “El Don Quixot”, coreografiat pel famós mestre rus Marius Petipa. Algunes de les creacions entre aquests dos artistes van atreure tant l'audiència que van aconseguir romandre en el repertori actiu per més d'un segle i fins i tot avui dia són representades ocasionalment sense haver perdut el seu encant.

Durant els anys 1866 a 1872 Minkus també va ensenyar violí en el Conservatori de Moscou i va compondre ocasionalment per als teatres de París. Al 1872 es va traslladar a Sant Petersburg acceptant el càrrec de compositor oficial de ballet dels teatres imperials. Va romandre en el lloc fins a 1885, quan es va suprimir aquest càrrec i se li va lliurar una petita pensió econòmica. Malgrat el descontentament, es va quedar a Rússia fins a 1891, llavors va retornar a Viena per a viure de forma descansada fins a la seva mort a l'edat de 91 anys a Àustria. Minkus va compondre més de vint ballets durant la seva vida. Tots ells van ser creats seguint l'idioma de l'època i adequant-se als talents artístics i atlètics de nombrosos ballarins. No obstant això, la seva música és predictible i rítmicament simple. Entre les obres més destacades trobem “el Don Quixot”, “Paquita” i “la Bayadère”.

Sergei Prokofiev va ser un gran compositor rus amb gran talent també com a pianista. Va estudiar al conservatori de Sant Petersburg i va tenir gran interès per Strauss. Va fer el seu debut com a pianista al 1908 i va crear la sensació d’una persona terrible i ultramoderna, però ell n’estava orgullós. Desprès de deixar el conservatori al 1914, se’n va Londres on descobreix els treball d’Stravinsky i treballa per Diagalev, però no es van acabar d’entendre. La seva productivitat durant aquells anys, es va començar entrebancar quan treballava per una opera anomenada “The Fiery Angel”, una intensa fàbula del bé i el mal. Però la seva presència en el ballet clàssic continuava viva. Arribant a composar “Romeu i Julieta” pel Bolshoi, estrenada al 1938. Quan va arribar a Moscu es trobaven en un moment peculiar, ja que el realisme socialista era intens i això també l’influirà. Ja que en les seves sonates i simfonies es pot veure reflectant el seu interès pels ajustos de les escenes de la guerra i de la pau en l’obra de Tolstoi, que li dona l’oportunitat per ensenyar el seu geni musical. Sergei també va treballar en el ballet clàssic de “Cinderella”, un altre obra mestra. I els públics no es van enrecordar d’ell al dia de la seva mort a causa que va morir al mateix dia que Stalin.

Johann Sebastian Bach va ser un compositor alemany considerat per molts com el més gran de tots els temps, va néixer dins d'una dinastia de músics i intèrprets que van exercir un paper determinant en la música alemanya durant prop de dos segles. Fill d’un trompetista de la cort de Eisenach i director dels músics d'aquesta ciutat, la música va envoltar-lo des del principi dels seus dies. A la mort del seu pare al 1695, es va fer càrrec d'ell el seu germà major, en aquell temps organista de l'església de Sant Miquel d’Ohrdruf. Sota la seva direcció, el petit Bach es va familiaritzar ràpidament amb els instruments de teclat, l’orgue i el clau, dels quals seria un consumat intèrpret durant tota la seva vida. La seva formació va culminar en el convent de Sant Miquel de Lüneburg, on va estudiar als grans mestres del passat, entre ells Heinrich Schütz, al mateix temps que es familiaritzava amb les noves formes instrumentals franceses que podia escoltar a la cort. A partir d'aquests anys, els primers del segle xviii, Bach estava ja preparat per a iniciar la seva carrera com a compositor i intèrpret. Una carrera que pot dividir-se en diverses etapes, segons les ciutats en les quals el músic va exercir: Arnstadt (1703-1707), Mühlhausen (1707-1708), Weimar (1708-1717), Köthen(1717-1723) i Leipzig (1723-1750). Si en les dues primeres poblacions els seus projectes van xocar amb l'oposició de certs estaments de la ciutat i les pròpies condicions locals, a Weimar va trobar el mitjà adequat per al desenvolupament del seu talent. Nomenat organista de la cort ducal, Bach va centrar la seva labor en aquesta ciutat sobretot en la composició de peces per al seu instrument: la major part dels seus corals, preludis, tocates i fugides per a òrgan daten d'aquest període, al qual també pertanyen les seves primeres cantates d'església importants. Al 1717 Bach va abandonar el seu lloc a Weimar per haver estat nomenat mestre de capella de la cort del príncep, a Köthen, un dels períodes més fèrtils en la vida del compositor, durant el qual van veure la llum algunes de les seves partitures més cèlebres, sobretot en el camp de la música orquestral i instrumental: els dos concerts per a violí, els sis Concerts de Brandenburg, el primer llibre del clau ben temperat, les sis sonates... Durant els últims vint-i-set anys pertanyen les seves obres corals més impressionants, com les seves dues Passions, la monumental Missa en si menor i l'Oratori de Nadal. En els últims anys de la seva existència la seva producció musical va descendir considerablement a causa d'unes catarates que el van deixar pràcticament cec. Casat en dues ocasions, amb la seva cosina Maria Barbara Bach la primera i amb Anna Magdalena Wilcken la segona, Bach va tenir vint fills. Compositors de la talla de Mozart o Beethoven sempre van reconèixer el seu valor. Doncs no va ser menys que aquest gran també intervé en la dansa clàssica, per exemple, amb el “Concerto Barrocco” creat a partir d’algunes de les seves músiques.

Adolphe Adam neix a París, on el seu pare que era pianista, compositor i professor al conservatori i la seva mare era filla d'un metge. De nen, Adolphe preferia improvisar la seva pròpia música abans que estudiar música seriosament. Ingressa al Conservatori de París el 1821 on estudiava orgue i harmonia amb el cèlebre compositor d'òpera François Adrien Boieldieu. Adam també tocava el triangle a l'orquestra del Conservatori per aconseguir experiència en ritme i lectura (moltes de les seves composicions exploten molt l'ús del triangle). Tanmateix, en no guanyar el Premi de Roma, el seu pare no l'anima a seguir en la carrera de música. Abans dels 20 anys, va escriure cançons i tocava en l'orquestra del Gymnasie Dramatique, on més tard es convertiria en mestre de cor. Com molts altres compositors francesos, es guanyava la vida en gran part tocant l'orgue. La seva carrera va estar repleta d'èxits, el primer dels quals, “Le Chalet”(1834), va tenir més de mil representacions a l'Òpera-Comique durant els següents quaranta anys. Després de barallar-se amb el director de l’Òpera, Adam inverteix els seus diners i s'endeuta considerablement per obrir una tercera òpera a París: el Théâtre National. Obria el 1847, però havia de ser tancat per culpa de la Revolució de 1848, deixant a Adam amb deutes aclaparadors. Per tirar endavant, breument va exercir de periodista. Des de 1849 fins a la seva mort, va ensenyar composició al Conservatori de París. La seva nadala “Cant de Nadal” (Minuit, chrétiens o Cantique de Noël) més coneguda pel seu títol en anglès “O Holy Night”, s'ha convertit en una de les preferides a tot el món. A més, va participar en els ballets, sobretot cal destacar “Giselle” i “Le Corsaire” dels quals va composar la música.

Johann Strauss II neix a Viena al 1825, va ser un compositor austríac de música lleugera, sobretot de música de ball i operetes. Va compondre més de 500 valsos, polques, quadrilles i altres tipus de música de ball, així com diverses operetes i ballets. En la seva vida, se'l coneixia com "El rei del vals", i va ser en gran part el responsable de la popularitat del vals a Viena durant el segle XIX. Fill de Johann Strauss, músic vienès notable, Strauss tenia dos germans menors, Josef i Eduard Strauss, que també van ser compositors de música lleugera, tot i que mai van ser tan coneguts com el seu germà gran. L'element central de l'obra de Johann Strauss és el vals, l'estructura formal que va desenvolupar i enriquir. En qüestió de ballets caldria destacar “Voices of Spring”.

Desprès d'observar aquests vuit compositors, cal destacar que la dansa clàssica no només s’alimenta de la música clàssica que en majoria si. Sinó que la dansa ja neoclàssica podem trobar compositors de musica com podria ser Paul McCartney. Ja que d’aquest actual compositor s’ha creat “Ocean Kingdom” a la New York City Ballet al 2011.

En segon lloc, una altre correlació important de la música i el ball. És que la música s’ha de reproduir ja sigui a través de plataformes o través de música en directe. En molts conservatoris les classes es fan en música en directa amb l’ajuda d’un pianista normalment. Encara que en classes de dansa contemporània també és freqüent la presència de percussionistes. Ja que l’alumne s’acostuma a treballar-hi, acostumant a la seva oïda a qualsevol imprevist, canvi o error de l’intrumentista. Això no només es per gust sinó perquè desprès a les grans companyies el ballet va acompanyat per orquestra en directe. Fent així que l’espectacle del ballet no només és anar a veure ballar gent, sinó que també escoltes música en directe per una orquestra com a un gran concert. Des d’aquest punt de vista el ballet és un espectacle que ho engloba casi tot, té pintures, escultures i arquitectures a les escenografies i vestuaris, trama, argument com la literatura, s’interpreta com el teatre, s’acompanya de música (en directe)... El que allunya a vegades a l’espectador és que la dansa és com un idioma, i per tant, cal educar-se en aquest idioma per entendre'l millor i així gaudir-lo més. I respecte a aquest tema del llenguatge, us deixem adjunt un vídeo que explica una mica més sobre aquest "idioma corporal - pantomima", i que ho explica amb el ballet del "Llac del cignes" que anteriorment ja s'ha explicat la dramatúrgia:

A mode de reflexió, per anar acabant, el sentit de la música, des del meu punt de vista, és mostrar el que sentim a dins, tant allò desconegut com aquella rialla imprevista que no saps ni com has fet però que ha sabut contagiar als altres d’alegria. Però totalment podria ser en una altre cas de qualsevol altre sentiment amb un altre so gutural. I aquests sons organitzats, refinats o no creen l’art de la música que ens convida al moviment de forma natural i originaria, en molts cassos.