La literatura i la dansa clàssica

Per què és fa art? Per què s'escriu? Per agradar, per fer bullir l'olla, per allunyar la soledat i el silenci, per mera diversió? Escriure és un exercici introspectiu d'exploració de l'ànima, una necessitat de ser reconegut socialment i sentir-se estimat, evadir-se de la realitat, generar nous mons de bellesa, autosatisfer-se, etc. Crear és una fugida, un apartar-se voluntàriament de la mediocritat regnant.

L'eina de la literatura és la paraula, però també el nom fa referència al conjunt de la producció literària d'un país, d'una època o d'un gènere. El mot literatura és relativament nou, del segle XVII; abans s'anomenava poesia i es reconeixien com literatura aquelles obres teatrals, novel·lístiques, en vers, assagístiques, de reconeguda qualitat creativa. A Anglaterra, tanmateix, no incloïen la novel·la que gaudia de mala reputació com una manifestació artística literària. Era un criteri ideològic que les classes britàniques aristocràtiques i instruïdes consideraven que la novel·la era una vulgaritat que només llegia la plebs.

L’escriptura és un art, la dansa està sota les mateixes conseqüències que l’art imposa. Això si, la clara relació entre la dansa clàssica i la literatura és que les històries que una crea són posades en escena pels ballets. O sinó es crea una història per tal de fer un ballet. Així creant alhora una nova obra literària podríem dir, com va passar amb el ballet del “Llacs dels cignes”. A continuació, s'exemplificaran varies correlacions de la literatura amb la dansa clàssica:

1| Don Quixot i el seu criat Sancho Panza establerts a tenir una aventura cavalleresca en la novel·la; en el ballet s’intenta transmetre també aquesta idea a través només d’un petit fragment que agafa l’essència del llibre. On Kitri i Basilio, una parella de joves enamorats, no es poden casar perquè el pare de Kitri, està decidit a casar-la amb el ric Gamache. Don Quixot decideix intervenir. Amb l'ajuda del Quixot, Kitri i Basilio convencen el seu pare de deixar-los a casar-se. Don Quixot també persuadeix a Gamache perquè acabi preferint casar-se amb la cambrera de la posada. Kitri i Basilio ho celebren, i tothom anima a Don Quixot en el seu camí. Aquesta dramatúrgia en el ballet té un pròleg i tres actes. El Don Quixot és un dels clàssics del segle XIX de Marius Petipa, la seva història és extreta de la novel·la clàssica de Miguel de Cervantes i musicada per Ludwig Minkus, mostra en escena calidesa, encant i entreteniment dins d'un ballet enèrgic i enginyós.

2| “Frankenstein” el ballet tracta de Victor Frankenstein que està a punt de sortir de casa per anar a la Universitat, lluny de la seva família i d’Elisabet, la dona que estima. Just abans de sortir, la seva mare mor durant el part. Victor s’obsessiona amb la idea de portar la seva mare a la vida, i el seus estudis impecables finalment porten per animar la matèria no viva. Rebutja la criatura que ha portat al món i fuig. Sis anys més tard, Victor torna amb la seva família. La criatura els segueix, anhelant ser acceptat per ells. Victor és perseguit per visions del que ha fet. El dia del seu casament amb l’Elisabet, la criatura apareix, fascinat per la bellesa d'Elisabet. Victor el troba i en pànic, la criatura mata Elisabet. Angoixat, Victor es suïcida, deixant la criatura abandonada una vegada més. Frankenstein de Liam Scarlett, el seu primer ballet de llarga durada, és una adaptació de la novel·la gòtica clàssica de Mary Shelley. La coreografia d’Scarlett és altament expressiva i teatral com explora el dolor i la desesperació sentida per Víctor i la criatura infantil necessiten per acceptació. L’impuls del ballet està sostingut per la companyia sencera, amb companys que empenyen a Victor més a l'aïllament i l'obsessió, parelles que giren al voltant de l'escenari fosc en forma de vals al seu casament i el final tràgic, inevitable.

3| Segons el conte de la “Bella Dorment”, tres fades beneïren la filla del rei amb virtuts, però una fada malvada fa caure sobre ella una maledicció que diu que es punxarà un dit i morirà. Afortunadament la tercera fada, que encara no havia regalat res a la petita, li fa l'obsequi de desfer l'encanteri, amb la qual cosa Aurora no morirà, sinó que es quedarà adormida durant 100 anys fins que un príncep la desperti amb un petó. En el ballet compost per tres actes comença a la cort on es celebra que Aurora, la filla del rei, es casarà i quatre prínceps ballen amb ella i li regalen roses, però Aurora queda intrigada per una anciana que duu un objecte que li crida l'atenció: una filosa. Com que ella mai no havia vist cosa igual perquè el seu pare havia amagat tots els objectes punxents tement que es complís la maledicció de la bruixa, Aurora en queda impressionada. Balla amb la filosa sense adonar-se que s'ha punxat i acaba delirant. En aquest instant la fada Lilac compleix la seva promesa i tota la cort cau adormida i allà hi creix un bosc per tal d'ocultar el regne adormit. Han passat 100 anys i apareix un príncep caçant prop del bosc que va aixecar anys enrere Lilac. Avorrit de caçar, decideix anar- se'n quan, de sobte, se li apareix la fada Lilac i li mostra una imatge d'Aurora. Enamorat d'ella, decideix anar a buscar-la i Lilac li indica el camí. Quan arriba al palau, desperta Aurora amb un petó. I el ballet acaba amb les noces d’Aurora i el Príncep. Així es pot veure com d’un conte tradicional de la literatura on la història es massa simple per fer-ne un ballet se’l complica per tal de crear-ne una representació dansística a l’altura de qualsevol altre clàssic. No com a “Don quixot” en el qual s’ha d’agafar l’essència del llibre i aplicar-la dins d’un sol fragment a causa de la complicació que portaria representar-lo tot.

4| El ballet del “Trencanous” explica un conte de Nadal. La revetlla de Nadal, una nena anomenada Clara (en algunes versions és Maria, i Clara el nom de la seva nina) prepara el Nadal amb el seu germà, els pares i la resta de la família. Un padrí arriba i comença a repartir joguines i regals entre els presents, fins a acabar amb tres nines precioses. La Clara se les mira embadalida, però cap és per a ella i, a sobre, és l'única que al final es queda sense res. Finalment, el padrí li diu que només té un trencanous de fusta amb forma de soldadet, però que no gosa donar-li perquè altres nens i nenes ja l'han rebutjat. Ella l'accepta i de fet li agrada molt, està tan contenta de tenir una joguina que no para d'imaginar jocs amb ella i li sembla un regal meravellós. Vist amb els ulls d'ella, sembla com si la joguina fos realment molt valuosa i fins i tot ara molts nens, alguns dels quals potser l'havien rebutjat, preferirien tenir-lo abans que el que els ha tocat. Ella es mostra tan il·lusionada que el seu germà té un atac d'enveja i de cop li trenca la joguina. És ja tard, la festa ha acabat i tots marxen a dormir. Només llavors sabem que el padrí hi va una mica més tard, que es pren la molèstia de reparar el soldadet amb molta cura. La Clara, que no ho sap, està tan trista que no pot dormir i baixa a la sala, llavors veu com el soldadet i les altres joguines prenen vida i els ratolins viuen i actuen com a éssers humans. La Clara es troba amb el soldadet, que com les altres joguines ha pres mida humana, i connecten ràpidament. El primer acte acaba amb la parella ballant entre flocs de neu i fades. Volant entre el món de les fades arriben al Regne dels Caramels, on els rep la reina fada de Sucre, el seu rei o cavaller i moltes llaminadures, que ballen successivament per a presentar-se i festejar-los. Una nova escena mostra la Clara adormida sota l'arbre amb la seva joguina a la mà, tot havia estat un somni. Almenys la seva joguina està arreglada. A l'escena final la Clara visita el padrí a la seva botiga de joguines, per agrair-li que l'hagi reparada, i coneix el fill del seu misteriós padrí... que és idèntic a la forma humana del soldadet del somni. Hi ha coreografies diferents que acaben la història quan la Clara desperta o amb la parella marxant en trineu, sense que ella desperti. La història completa, com passa amb el conte, té moltes versions, a les quals hi apareixen o no diversos personatges, danses i músiques.

 5| El ballet de “Coppelia” és un conte romàntic i còmic situat en un poblet centreeuropeu a l'època contemporània de la seva estrena (finals del segle XIX). Allà hi viuen uns camperols, entre els quals es troben la jove Swanilda i el seu promès Franz, però també Coppélius, un estrany artesà que es dedica a fer ninots autòmats i l'ambició del qual és crear una nina amb vida i dotada d'ànima. Un dia, en Franz tafaneja per la finestra de Coppélius i entreveu el que li sembla una noia molt bonica, però que en realitat es tracta de Coppélia, l'última creació a la qual treballa l'intrigant home. Swanilda s'adona de la fascinació de Franz i, decidida a salvar el seu futur matrimoni, entra d'amagat dins del taller d'autòmats per evitar que es trobi amb la bella donzella. Més tard entra Franz, però és sorprès per Coppélius. L'inventor aprofita que l'home ha entrat sense que ningú ho sàpiga per a provar un nou experiment, robar-li l'ànima per a poder-la introduir en un autòmat. Així, li dóna un somnífer i prova uns encanteris per a transmetre l'ànima, i la nina a mida natural no només es mou sinó que sembla fins i tot d'aspecte més real. En realitat es tracta de Swanilda, que s'havia disfressat com a part de la trampa per a Franz. Swanilda trenca tots els autòmats, que percep com la font dels seus problemes, aconsegueix salvar el seu promès i tots dos fugen de la casa de l'inventor. El ballet acaba amb els festeigs al poble i el casament de Swanilda i Franz.

El tema de la joguina que cobra vida pot recordar el conte de “Pinotxo” i el ballet “El Trencanous”, de fet alguns consideren que el fabricant de joguines és de fet el mateix personatge en tots dos ballets. Tanmateix, cal tenir en compte també que ja des de la seva estrena es va comparar amb la novel·la “Frankenstein” de Mary Shelley, a la qual s'hauria donat un punt de vista més còmic i alegre però sense deixar de banda la sinistralitat de l'inventor. Com a curiositat, a l'estrena l'inventor de la nina era una ballarina disfressada d'home. En aquella època era impensable que una dona pogués ser inventora i fabricant de joguines, però al mateix temps, com passa amb Frankenstein, per exemple, el coreògraf volia transmetre que el creador volia una criatura semblant a ell, per això va optar pel transvestisme. Aquesta solució va ser molt ben rebuda. Observant així com també s’han creat ballets a través d’inspiració d’altres basats en obres literàries.

6| "Romeo i Julieta" s'enamoren apassionadament, però les seves famílies es veuen embolicades en una baralla mortal. Es casen en secret, però les tràgiques circumstàncies porten a Romeo a lluitar i matar el cosí de Julieta, Tybalt. Com a càstig, és desterrat de la ciutat. Quan els pares de Julieta la forcen a casar-se amb París, pren accions dràstiques bevent una poció per fer-la aparèixer morta perquè pugui escapar per unir-se a Romeo. Però el seu missatge que explica aquest pla no arriba a ell. Quan se sent notícia de la seva mort, torna a visitar la seva tomba i es va a matar. Julieta es desperta per trobar-lo mort. Devastada, ella s’apaga. La passió coreogràfica de Kenneth MacMillan per a Romeo i Julieta i la icònica partitura de Sergey Prokofiev proporciona la base dels romàntics pas de deux del ballet i de les vibrants escenes de multitud, mentre que la Verona del segle XVI es crea en l’escenari. El 1965, Romeo i Julieta de MacMillan es va estrenar a Covent Garden per The Royal Ballet i va tenir un èxit immediat: la primera nit es va complir amb aplaudiments, que van durar 40 minuts. Els papers de títol van ser ballats per Rudolf Nureyev i Margot Fonteyn, encara que el ballet havia estat creat per Christopher Gable i Lynn Seymour. Ha estat interpretat per The Royal Ballet més de quatre-cents vegades, a més de fer gires pel món i s'ha convertit en un veritable clàssic del repertori de ballet del segle XX. No només el llibre com comprovem va ser un fenomen mundial sinó que el ballet tampoc es va quedar curt.

7| “The dream” és el ballet que tracta sobre Oberon, rei de les fades, que ha de lluitar amb la seva reina, Titania. Desitja humiliar-la, i ordena a Puck que es faci enamorar-se d'un monstre. Mentrestant, ell i Puck s'entremesclen amb la vida de quatre amants que vaguen pel seu camí. S’està produint molta confusió, entre els quatre mortals, com els seus amors. Finalment, Oberon fa la pau amb Titania i torna les coses al seu ordre natural. El somni The Frederick Ashton’s es basa en el somni de “The Midsummer Night”, de William Shakespeare.

Les altres aventures d’alta intensitat de les dues parelles d’amants mortals es combinen amb l’humoratge de Bottom, interpretat per un ballarí que balla amb puntes després de la seva absurda transformació a ase. El ballet culmina amb un poderós pas de deux per a Oberon i Titania, que es mou a través d'un conflicte tempestuós de voluntats cap a una unió harmoniosa. La música de Felix Mendelssohn, lluminosa, és perfecta per a la coreografia d'Ashton.

8| A més, la literatura i la dansa clàssica tenen una altra relació, la qual es troba en que escriptors han escrit sobre la dansa. a literatura no ha donat encara la gran novel·la de la dansa, però hi ha hagut expressions.

“Les ballarines no parlen” és la nova novel·la de Florència Werchowsky que voreja fets biogràfics:

"Vaig ser alumna del Institut Superior d'Art del Teatre Colón, vaig treballar com a reforç al Ballet Estable, vaig formar part de la primera companyia de Maximiliano Guerra. Vaig deixar de ballar als 17 anys i vaig tenir diferents treballs fins que em vaig asseure a escriure novel·les, però la narradora del meu llibre és una professional cansada de ballar i incapaç de fer una altra cosa."

Igual que a “El telo del pare”, el seu llibre anterior, Werchowsky parteix de la seva història per aclarir zones de ficció:

"Hi ha un consens al voltant de la ballarina que ho deixa tot per la seva vocació i triomfar quan la institució reconeix aquesta passió. Però hi ha altres possibilitats que m'interessava registrar: la història de la qual no triomfa del tot, que balla el que pot més que el que vol; la ballarina acceptada però no premiada, amb un entorn imperfecte i de vegades hilarant; la d'una institució prestigiosa i al mateix temps feble."

Quan Werchowsky va presentar la seva novel·la a l’Institut Superior d’Art del Teatre Colón, va dir:

"M'imaginava canosa i coreògrafa allà. Va passar alguna cosa diferent, molt millor que en qualsevol ficció ", diu. "Em fascinava llegir amb la meva àvia meva vida, d'Isadora Duncan - recorda Carolina Bruck-. Invocava les seves dues passions: la literatura i la dansa. Isadora rescatava una dansa més orgànica, que imitava els moviments de la natura i es burlava de la disciplina esgotadora de les ballarines clàssiques. Jo era una nena grossa i maldestra, així que aquesta mirada del ball em semblava règia. Invocava a Isadora i m'alliberava d'haver de seguir les coreografies de la meva mestra. "

Un dels seus contes, inclòs en “No tenim pressa”, integra la propera antologia de relats sobre la dansa, ballarines, compilada per Anahí Flors.

"Sempre em va atreure el ballet, encara que de forma conflictuada. Em fascinava anar a classe, repetir el mateix moviment, lletrejar amb els músculs, però el meu cos no s'emmotllava."

Així va néixer "No sense afecte", relat inèdit que la poeta i narradora va treballar per anys. Ara, va trucar a col·legues que va convidar a participar de l'antologia.

"Van sorgir contes policials, fantàstics, eròtics. En l'etapa de revisió, em vaig encarregar d'ajustar detalls de tècnica i moviment: com mostrar un grand jete sense que sigui una mera descripció tècnica i que s'entengui"

Així, va sumar al de Bruck, entre d'altres, relats d'Alejandra Kamiya, Ariel Bermani, Fernanda García s'adoben, Francisco Moulia, José María Marcos, Laura Massolo i el seu, és clar. Blanca Lema va publicar en 2016 “Contradansa”, novel·la escrita com un acoblament coreogràfic, cada capítol, explica un pas de dansa i una metàfora que anem comprenent a mesura que van ballar i esdevenen amb els personatges. De vegades amb dolor, altres amb estrany humor. Els passos es diuen igual en qualsevol lloc del món i s'aprenen amb la mateixa voracitat que l'escriptura i la seva gramàtica.

Amb els seus arguments paradigmàtics, ritmes i clímax; la dansa contemporània trenca poèticament amb aquesta estructura. Una mica més enrere al 2012 Fernanda García va publicar “La reemplazante”.

"Per anys va ser un projecte enganxat a la meva experiència, entorn del personatge d'una ballarina que viatja a Mèxic per suplir l'estrella oficial. Em va portar una dècada concloure la novel·la. M'apassionava el dilema humà del personatge, el seu aspecte menys glamurós, la part mecànica.  Vaig experimentar tots dos llenguatges: moviment i escriptura. Per a mi, ballar era un bell callar”

També la novel·la “El gust”, de Leticia Martin, on la dansa és una interfície entre el desig i la repressió:

“Narrar, com ballar, és ser lliure en els marges d'una gramàtica normativa”

La literatura per formar-se utilitza les lletres com la dansa els passos per formar un poema, novel·la o teatre coreografiat pels lletraferits. Els quals com els ballarins han seguit un camí per tal de fer art. Ja sigui a través de recursos, expressions... portades a la dansa. S’acaba creant allò plaents per a uns, necessari per als altres i artístic pel món.