Una mica d'història de la dansa

Tota la vida s'ha ballat, però quan i amb quines finalitats les danses prenen rellevància? En una tribu prehistòrica, segur que deurien ballar i moure's a ritmes instintius, al igual que avui en dia es balla a ritme de les músiques que existeixen. Però quan va ser que la dansa tenia presència pública i rellevant?

A Grècia va ser el primer lloc on la dansa va ser considerada un art. En el vuitè llibre de l’Odissea, Ateneu de Nàucratis diu que els escultors més hàbils anaven a estudiar i dibuixar les diverses actituds dels ballarins, per copiar-les després en les seves obres. A més, els grecs van introduir el ball en l’escena, la introducció de la qual s’atribueix a Batilo d’Alexandria i a Pilades: el primer ho va unir a la comèdia i el segon a la tragèdia. Per exemple, Sòcrates és lloat pels filòsofs que li van succeir entre altres coses més importants que aquesta, que és que ballava amb meravella. En canvi, Plató va ser retret per haver refusat ballar en un ball que donava un rei de Siracusa. Els grecs i la majoria de pobles antics van introduir el ball en la major part de les seves cerimònies sagrades i profanes; hi havia balls de la innocència, fúnebres, pírrics…

A l'època romana, no es ballava com a tal de manera institucional, sinó que s'hauria d'anomenar com una pantomima escènica, ja fos en els enterraments o la dansa dels alisos que va ser instituïda per Numa Pompili, segon rei de Roma, en honor de Mart, en la que executaven "ballant" dotze sacerdots anomenats alisos escollits de les més il·lustres famílies de Roma. També hi havia el ball nupcial o altres danses sagrades. A les esglésies dels primers temps els romans deixaven un terreny elevat que era una espècie de teatre separat de l’altar, com es pot veure avui en dia a les esglésies de Sant Clement o de Sant Pancraci de Roma, en les quals s’executaven danses sagrades amb la major pompositat en totes les festes solemnes.

A l'època medieval la dansa va tenir escassa rellevància. A nivell eclesiàstic, l’únic eren les danses de la mort que tenien una finalitat moralitzadora. En les corts aristocràtiques es van donar les danses baixes, donat el nom per arrossegar els peus. Però més importants van ser les danses populars de tipus folklòric com el cercavila entre d’altres com les danses dels joglars.

Posteriorment, la dansa renaixentista va tenir una gran revitalització, deguda al nou paper preponderant de l'ésser humà sobre la religió, de tal manera que molts autors consideren aquesta època com el naixement de la dansa com a preludi del que ha esdevingut. Aquí ja començaria tota l'historia de la dansa clàssica, contemporània i jazz (més endavant) que podeu llegir en altres entrades d'aquest mateix blog.

La dansa es consolidarà, creixerà amb els moviments artístics vinents com el barroc fins a les avantguardes. Els grecs van creure ja que la dansa és una art. El moviment és natural i des de la prehistòria que podríem dir que es balla, però com a art es comença a consolidar més endavant com per exemple amb els grecs, ja que en les coses naturals els humans n’hem buscat un sentit més estètic per ser plaent. L’origen de l’art està en l’ésser humà racional, que deixa els estímuls plasmats, sense la racionalitat que ens permet identificar, descriure, reflexionar, crear, o simplement deixar la raó de banda per ser creatius, no podríem ser artístics.