Farenheit 461

En motiu de Sant Jordi 2025, aquest mes al blog de l'Era, es parlarà de futurs distòpics a través de Farenheit 461.

Tota comunitat anhela una societat perfecta, un futur esplendorós i magnífic. Les diferents òptiques i versions sobre aquesta perfecció es poden englobar sota la paraula: “utopia”; que és aquell afany d’aconseguir aquell panorama perfecte (utòpic). Podem trobar, sobretot en el món artístic, representacions que defensen les utopies i aquells relats innocentment utòpics. I per conseqüència, d’aquestes utopies varen sorgir aquells que van defensar un nou corrent dins de la literatura de ciència-ficció que en ves de mostrar la perfecció a què es vol arribar; ens mostren, expressen i denuncien tot el contrari: una distopia.

I què vol dir en concret aquest terme? Doncs bé “[…] el propi terme distopia no té una definició única i compartida per tots els autors que el tracten. Al nostre entendre, el primer element indispensable per escometre l’estudi de la distopia és entendre la seva funció primària, que és actuar com la inversió especular de l’impuls utòpic, més enllà de les diferents subcategories i etiquetes que ha generat.” (Iván Gómez, Universos distòpics a la ciència ficció, 2020, 10). Alguns exemples que potser ajuden a contextualitzar aquest gènere són els noms d’obres com 1984 de George Orwell creat el 1984, Un món feliç d’Aldous Huxley escrit al 1932, El procés de Franz Kafka del 1925, Guerra Mundial Z de Max Brooks datat el 2006, Submissió de Michel Houllebecq creat al 2015 o Fahrenheit 451 de Ray Bradbury del 1953.

I d’aquesta última obra parlarem, Fahrenheit 451 és un dels grans referents d’aquest gènere, la novel·la està situada en un entorn futurista, que englobaria tant ciència-ficció política o filosòfica, però sobretot cal mencionar la ficció distòpica que tot el llibre n’està impregnat. El relat pren com a protagonistes els llibres, els quals són prohibits per una societat futurista basada en un govern que imposa l’hedonisme com a fonaments. En resum, una seria de personatges processen informacions censurades a través de fonts prohibides (com aquells que havien memoritzat els llibres perquè no se’n perdés el missatge) i aleshores es plantegen les regles del sistema en què viuen. Realment, mentre llegeixes l’obra, vas observant com, per exemple, el personatge Guy Montag o els seus companys de feina dins de l’equip de bombers (que cremen llibres) la seva ideologia i persona es desconstrueix i es reconstrueix al voltant del seu entorn que fins llavors havia estat no tan sols quotidià, és més, la crema de llibres eren uns fets normalitzats i integrats, havent oblidat la seva raó de ser original.

També és curiós observar el paper de personatges com Faber, un antic professor de literatura i que “el mateix Bradbury suggeria el seu concepte de literatura al Fahrenheit 451 per boca del vell Faber, un dels pocs ciutadans que conservava llibres d’amagat: “Sabeu per què són importants llibres com ara aquest? Perquè tenen qualitat. I què vol dir aquesta paraula? Per a mi, significa textura. Aquest llibre té porus. Té trets propis. Podem posar-lo sota el microscopi. Hi trobaríem vida, sota la lent, vida corrent en profusió infinita. Com més porus, com més detalls presos de la vida mateixa per centímetre quadrat pots trobar en un full de paper, més ‘literari’ és el text. Aquesta és, si més no, la meva definició. El detall revelador. El detall viu. Els bons escriptors palpen sovint la vida. Els mediocres hi passen la mà per damunt i de pressa. Els dolents la violen i la deixen per a les mosques”.” (Àlex Milia, Ray Bradbury, El tercer genet de la distopia, 2020, 1).

Veiem com a través del mateix llibre deixa per escrit la voluntat de la seva distopia i la seva idea de literatura. Però també altres personatges representen altres ideals com, per exemple, Mildred, la dona de Montag, tot i caricaturitzada, ajuda al seu marit a què s’adoni del sistema i les seves mancances. I l’altra dona important dins del relat és el personatge de Clarisse que impulsa al desenvolupament, reivindica el vincle amb la natura, i personifica amb el seu estil de vida una crítica a l’educació que reben dins d’aquest sistema i, per altra banda, una altra crítica al consumisme compulsiu i la publicitat en excés que ofega.

Però també cal dir que darrere de cada personatge i cada succés es pot ensumar uns traumes, dolors, odis... amagats i maquillats pel sistema hedonista, però en cap moment solucionats (per tant, es troben vivint en un autoengany causat per la ignorància). El problema de la desinformació que, per exemple, veiem al principi és curiós com Guy conversa per primera vegada amb Clarisse, la qual li pregunta si el bomber sabia que abans els bombers apagaven els incendis i no els començaven, i Guy incòmode la corregeix, dient-li que sempre havia sigut així amb la seva visió dogmàtica causada per la ignorància. Per tant, sense medis per consultar la informació, és fàcil anar manipulant, i crear un nou futur i un nou escenari. Durant l’obra també es parla de l’antiintel·lectualisme, la censura i l’augment de la violència. Fent crítica també de l’excés de tecnologia que ens deshumanitza i ens aïlla.

Després de veure els personatges i la temàtica que creen aquest univers distòpic cal saber que Ray Bradbury es va basar en fets reals, per crear aquesta ficció com la destrucció de la Biblioteca d’Alexandria, o la censura nazi i les seves cremes de llibres. És més, el context històric en què es va publicar va ser en època de la Guerra Freda, el gran creixement de la publicitat, la caça de bruixes de McCarthy o la invenció de la televisió que s’imposava com a mitja de comunicació i s’intueix com a nou canal difusiu d’enganys per a molts. Llavors si pensem que aquesta futura ficció que acabo d’explicar Bradbury la va situar al voltant dels futurs anys 2000 i als Estats Units amb un sistema polític bipartidista, un sistema econòmic capitalista i un sistema sociocultural basat en la superficialitat i el consumisme; fa una mica de por rellegir molts dels fragments de l’obra, ja que ara observant el panorama del 2025, el poder premonitori que va tenir l’escriptor durant aquesta obra va ser bastant acurat i ja llavors va causar un gran impacta:

“Explicava Bradbury que, després de publicar “Fahrenheit 451”, el 1953, el va telefonar Aldous Huxley, el seu heroi literari viu, autor d’”Un món feliç”, el va convidar a un te i li va dir “Vostè és un poeta!”. A diferència de molts dels escriptors de ciència-ficció —anteriors i posteriors—, Bradbury carrega les seves obres de bona literatura —d’imatges inoblidables, de metàfores suggerents i d’un estil personal que combina la explosió de la puntuació ràpida amb frases llargues que arrosseguen el lector a velocitat supersònica. Alguns crítics el qualifiquen de “prosa poètica”. I el mateix Huxley semblava apuntar aquesta idea.” (Àlex Milia, Ray Bradbury, el tercer genet de la distopia, 2020, 1)

És interessant veure com aquesta “prosa poètica” es va transportar a les grans pantalles amb un llenguatge no solament literari sinó també audiovisual el 1966 sota la direcció de François Truffaut i amb guió adaptat per Jean-Louis Richard. S’ha de dir que després de veure la pel·lícula i haver llegit el llibre hi ha algunes divergències importants, i alguns canvis de la trama. Per començar a la pel·lícula no existeix el personatge de Faber, Clarisse és una jove mestra i la dona de Montag es diu Linda en lloc de Mildred. Canvis bastant significatius havent vist la importància dels tres personatges anteriorment i què en el film han estat manipulats. També un altre tret gràfic i visual que crida l’atenció és la forma de salutació dels bombers en el film molt similar a la salutació nazi, fent referència al règim nazi. O una manera de la pel·lícula a fer crítica el sistema és l’aparició de grups de gent que s’encarreguen de preservar l’aparença i la bona imatge de les persones. Un altre fet és que durant la pel·lícula Clarisse és acomiadada pels seus mètodes d’ensenyament, fent referència a la caça de bruixes o també fent referència a la Guerra Freda i com molta gent que se la considerava simpatitzant amb comunistes eren acomiadats. Tot i aquests canvis importants i d’altres detalls sense tanta importància cal dir que la pel·lícula conserva l’essència del llibre que havia estat escrit en una màquina d’escriure llogada. I a pesar dels canvis, el mateix Bradbury va estar complagut del resultat i, en canvi, Truffaut va quedar descontent.

Després de veure característiques pròpies del gènere de ciència-ficció de la distopia i aprofundir a través d’aquesta obra que he comentat tant en l’àmbit literari com la seva versió cinematogràfica, el més important per concloure és entendre i veure com la distopia ens hauria de servir de reflexió, fent-nos de mirall davant les problemàtiques actuals i que ja eren exposades premonitòriament fa quasi setanta anys amb aquesta ficció, però que en algunes coses no s’allunya tant de l’actualitat.

Pau Altimira Marfà