El concepte artista defineix l’acció d’un ésser humà (independentment de si és dona o home) que decideix dotar d’una essència artística allò que ha creat des del seu pensament indiferentment de la forma en què ho plasmi o ho mostri, tan si ho verbalitza, ho escriu, ho pinta... per tal de crear controvèrsia a l’espectador, tan si és indiferència com qualsevol altre emoció, reacció, reflexió, etc. Fent un atac directe a tot aquell que s’interessi per interpretar qualsevol obra d’art.
Quan l’autor/a de l’obra va començar a tenir una consciencia pròpia de que és o era un/a artista?
Durant la història la paraula artista ha anat apareixent, agafant valor o sent menystinguda depenent l'època històrica. Però en quin moment es comença a anomenar aquella persona que crea art com artista?
“Els Bissons” de la Covaciella, 14.000 a. de la n. e. Cabrales, Astúries. |
Hi ha diverses teories, ja que des de l’Homo Sapiens segons alguns i altres ja l’Ergaster s'haurien creat obres d’art, i, per tant, els seus/les seves autors/es serien artistes. Però ells/es eren realment conscients que el creador d’allò (per exemple “els Bisons” de la Covaciella) era un/a artista? Per exemple, a l’Antic Egipte tenien el concepte d’artesà/ana (i no d’artista). I aquests artesans/es tenien la capacitat de dotar els elements que creaven amb simbolismes, fins al punt que bastants escultors/es tenien o rebien el rang de sacerdots. Però en cap moment se’ls anomena artistes, és més, els/les autors/es de les obres quedaven a l’anonimat (normalment només es sap la persona que ho encarregava). En canvi, sí que es sap els/les autors/es de les obres gregues (encara que la majoria les coneixem a partir de còpies romanes). I per contrapartida, tot i que, el treball dels artesans/es romans era valorat i varen fer molta producció, aquests/es quedaven a l’anonimat. El veritable autor/a pels romans era aquell/a que havia desitjat i finançat aquella creació.
Arribant a l’Edat Mitjana, l’artista serà aquell estudiós de les arts liberals (gramàtica, dialèctica, retòrica, aritmètica, geometria, astronomia i música). Mentre que, per exemple, els/les pintors/es pertanyien a la confraria dels droguers i no eren considerats pas artistes, sinó artesans/es. Després amb el Renaixement es passa progressivament dels artesans/es (oblidats i anònims) a la idea d’artistes cortesans (que queden a la posteritat gràcies als mecenes). Això sí, el concepte d’artista atribuït a algú durant l’època de les Acadèmies i Salons va poder gaudir de prestigi social.
Amb l’arribada d’un canvi social, econòmic i polític tan important com la Revolució Industrial, evidentment, es va canviar la visió de l’art i la funció de l’artista dins de la societat. Amb aquests canvis es passa de la idea de l’art - facilitat - a la idea d’artista com a geni, deixant de banda la simple construcció d’obres belles segons els antics cànons a passar a la paraula “creació” d’obres d’art. I ja al s. XX amb les avantguardes es redefineix la identitat de l’artista. Fins a arribar a la idea actual de l’artista com a creador/a lliure/a que decideix plasmar una essència artística en els elements que decideixen conscientment.
Quina ha estat la llibertat de l’artista a l’hora de crear?
Després de veure quan i amb quina consciència es consideraven i s’anomenaven artistes les persones creadores d’obres que avui dia considerem art, caldria parar atenció a la llibertat i genialitat que han pogut tenir i brindar durant la història.
Per exemple, els/les “artistes” egipcis/es eren funcionaris/es, havien de seguir els cànons imposats, no hi havia una creativitat innovadora ni originalitat, per exemple, en “l’art” egipci no hi havia la noció de pintura sense el dibuix. Si donem una ullada cap al món grec, l’artista queda sotmès a uns ordres, tot i que hi ha una evolució d’estils, l'artista grec deixa una empremta de la seva individualitat de creativitat dins del corrent general al què pertany. Els/Les artistes grecs/es encara que segueixen uns cànons de proporció i harmonia, ja són una mica més lliures, fins a poder introduir, per exemple, el moviment en escultures.
Els/les romans/es encara es van prendre més llibertat, car el seu eclecticisme els va permetre barrejar i triar allò que creien més convenient per les seves creacions, d’acord amb els cànons que varen establir. Tot i que els/les que creaven l’obra no tenien llibertat en el sentit que havien de seguir les directrius donades. Aquesta llibertat a l’hora de crear encara queda més restringida amb l’Edat Mitjana, que l’art queda sotmès a l’Església i, per tant, baixa la producció d’obres i la seva diversitat. Durant el Renaixement continuen treballant sota encàrrec, la majoria de cops per als seus mecenes, i creaven sota unes directrius o seguien les normes de l’Acadèmia a la qual pertanyien.
Entre el s. XV i XVI apareixen les Acadèmies d’Art que pretenen ensenyar el “bon art” i en què consistia el procés creatiu, creant un estil d’art acadèmic. Gràcies a això els/les artistes se separen dels controls dels gremis per regir-se a les normes que les diverses Acadèmies dictaven. Per tant, els artistes varen subordinar-se sota unes estructures molt jerarquitzades.
David Teniers, “El mono pintor”, 1650, Madrid, Museo del Padro. |
Els consumidors d’art d’aquell moment es resumia a l’Església, rei i burgesia. Per tant, l’artista havia de representar formes de poder. Encara que les obres d’art també comencen a buscar la representació del moviment de l’ànima. Per exemple, a Holanda la burgesia encarrega paisatges, bodegons... I els anomenats bambotxants comencen a intentar plasmar la vida quotidiana com “El mono pintor” de David Teniers. També apareix el gènere de la caricatura, etc.
Aquí els/les artistes comencen a tenir una mica més de llibertat gràcies a l’aparició de diferents estils coetanis com es veu en aquesta petita exposició. Per exemple, els/les artistes del naturalisme serviran a la idea de la contrareforma, els/les del barroc al poder absolut, els/les del realisme a la burgesia i els/les del classicisme a la intel·lectualitat. Això també va ser possible gràcies de passar del focus principal de creació d’art del Renaixement que començà a Itàlia a diversificar-se i transportar-se pels diferents territoris que van prenen importància creant el seu propi estil a causa del context social, polític i econòmic en què aquells/es artistes estiguessin vivint.
S'ha pogut observar que encara que els/les artistes tenien un geni o qualitats particulars que quedaven plasmades en les seves obres, tots ells/es han anat quedant recollits en etapes històriques de centenars d’anys. Està clar que dins d’aquestes etapes hi ha hagut corrents... però no hi ha hagut cap artista que decideixi sortir de les bases establertes, i si algun creador se n’ha sortit, fins aquests moments ho ha fet tan poc o de forma tan tímida que no crea una repercussió qüestionadora ni reflexiva a la seva societat.
Amb l’arribada de les avantguardes i l’art contemporani, la visió de l’artista i el concepte que el conforma canvia de tal manera que deixa a l’artista total llibertat per fer i desfer el que vulgui en la seva creació i plasmar l’essència que conscientment decideix.
Com es planificaven, on creaven i quina interrelació tenien els artistes?
Un altre punt comú d’anàlisi pel concepte d’artista, és la forma i el lloc de creació. Ja en l’art parietal els/les autors/es havien de tenir una planificació prèvia, a causa de la il·luminació dins de les coves, els materials que necessitaven, quina tècnica volien utilitzar i quin motiu tenien per anar a fer aquella creació. Tampoc els/les egipcis/es no deixaven mai res a l’atzar; i també pels/les grecs/es i romans/es tot era premeditat i pensat.
Amb l’arribada de l’Edat Mitjana no es troba un gran canvi, ja que el treball artesanal queda en mans de mestres que ensenyen a aprenents, però sense esme d’innovació ni de planificació de les obres amb un fi que no fos el religiós -principalment-. Els/les artistes també planificaran molt les seves obres tant en el Renaixement com en el Barroc, seguiran els cànons marcats i intentaran ser els/les més precisos/es possibles amb les tècniques a utilitzar. Però ben aviat sortiria el Saló dels Refugiats, o el Saló dels Independents, iniciatives que juntament amb l’aparició de les avantguardes acabaran amb el monopoli dels Salons.
Però sempre totes les creacions queden emmarcades en un lloc i per un context previ de planificació per utilitzar una tècnica específica. Això en els darrers anys de la història es trenca quan els/les artistes s’atreveixen a jugar amb totes les eines que tenen a l’abast i amb la improvisació que evoca a la creativitat a noves esferes.
Yves Klein, “Alliberament de 1001 globus blaus”, 1957, fotografia de la reconstrucció realitzada el 2007 a la plaça Georges-Pompidou, París. |
A més, amb la globalització i la revolució tecnològica que es viu, s’ha creat la possibilitat de poder conèixer obres d’art llunyanes a tu o que simplement formin part de l’art efímer, però que enregistrades (com “L’alliberament de 1001 globus blaus” de Yves Klein) es pot donar la possibilitat de contemplar, viure o re-viure, patir o gaudir d'aquella creació. Fet que crea una interrelació entre individus i artistes molt major que qualsevol època anterior de la humanitat.
Amplia la mirada:
Després d’aquests relats historiogràfics enfocats cadascun a un component diferent del concepte artista, no es pot deixar de banda mencionar a les artistes - en femení. Encara que el relat històric hagi utilitzat el terme artista en relació la paraula home - mascle - ja que així s'ha encarregat el relat de la història a atribuir-ho fins que ara al s. XX - XXI no s'ha ampliat la mirada amb els estudis de gènere per reconstruir mirades errònies. S'hauria de comentar que des de l’art del paleolític les dones varen ser autores de pintures rupestres i altres manifestacions artístiques de l’època. Igual que en el món romà existia l’artesanat femení -tot i ser considerades un nivell més baix socialment-. Fins i tot a l’Edat Mitjana es podien trobar a dones treballant en tallers artesans igual que ho feien els homes.
El problema ha estat que fins a l’última meitat del s.XIX les dones no varen poder accedir a les Acadèmies per culpa del patriarcat governador de les civilitzacions, mentre que moltes vegades els models d’inspiració sovint eren dones. La figura de la dona és essencial i ha quedat plasmada en la història de l’art des dels inicis d’aquesta no només com a model d'inspiració sinó que també com a creadores i artistes.