Un espectador, lector, públic, oient... tots ells formen part d’actes comunicatius. No deixa de ser un individu que està actuant de receptor i en qualsevol moment es pot convertir en emissor. Obviàment de bones a primeres, es pot pensar que l'espectador és imprecindible, que és el que dona valor, possibilitat de difusió, crítica... Però realment l'espectador és un rol important per a la majoria dels creadors artístics i no pas mercantils?
Per començar, no cal anar gaire lluny per pensar en un bon exemple de com el paper del concepte espectador interactua i es transforma: “Don Quixot”, el qual va embogir per afició a la lectura de llibres de cavalleria. Aquest lector imparable de llibres de cavalleria va voler ser actor. I cal recordar que l’actor a la 2a part es contraposa sense pausa a la voluntat dels altres a escenificar allò que ell mateix vol veure. I això el col·loca reiteradament en la posició d’espectador i a l'hora ràpidament d'actor. Aquesta voluntat participativa dels altres personatges de la novel·la per construir una ficció, alhora priva progressivament al cavaller de la possibilitat d’actuar fora del paper que socialment ha adquirit. Tanmateix provoca que aquest espectador es vegi a si mateix de cop i volta sobre l’escenari. I no només això, a pesar de la seva voluntat declarada de passar desapercebut en certs moments, aquest espectador patològic se les manega contínuament per convertir-se en actor.
Podem observar fàcilment durant aquest exemple una paraula clau: voluntat; que ningú és receptor si no hi ha una voluntat per un mateix, per reciprocitat o vingui causada per tercers o pel mateix emissor.
Aquest receptor o espectador és essencial. Ja que sense ell no hi ha creació visible fora de l'emissor. En aquest punt del text, se m’acut la qüestió que l’artista té la llibertat de crear sense voluntat que hi hagi un receptor després de la creació i, amb aquesta qüestió, és on es troben jugant els conceptes de la voluntat i la llibertat tant del creador com de l'espectador:
“La libertad de expresión no siempre está limitada a la capacidad (o voluntad) que tenga un determinado aparato estatal para reprimir. En las sociedades tradicionales, el peso de la culpa, la vergüenza y la deshonra juegan un papel coercitivo fundamental. El miedo al «qué dirán» a menudo es más fuerte que la voluntad comunicativa. […] Público al servicio del público. […] Únicamente con voluntad y valentía no es suficiente para salir a los escenarios y romper silencios: si la estrategia comunicativa no es eficiente, la obra pasará del escándalo momentáneo al rechazo perpetuo.” (Andrés, 2009).
Però també hi ha casos que surten d’aquest sistema jeràrquic, patriarcal i tradicional actual. Paradoxalment, l’artista que crea amb aquesta intenció, de no voler que aquella obra surti a la llum, en aquest cas crec que també hi ha receptor, ja que el mateix artista és l’emissor i el receptor en crear allò per si mateix.
I aquí ve la qüestió de si l’artista ha de crear per si mateix o ho ha de fer buscant l’aprovació o rebuig dels receptors, per tant, creant per un públic extern a la seva persona. Sincerament, des del meu punt de vista, l’artista ha de crear perquè té alguna cosa a plasmar, expressar, ensenyar, denunciar, interpretar... sense necessitat d'elogi, però així i tot, moltes vegades també hi ha altres factors que juguen en contra o en condicionen el procés, Millet ja va dir “si només depengués de la meva voluntat, expressaria amb molta força l’arquetip, que, al meu parer, conté la més potent veritat”[1]. I en definitiva, crear per la seva pròpia necessitat de dir quelcom, no hauria pas de dependre d’un públic al qual volgués arribar, tot i que sempre el paper que juga l'espectador acaba essent important en algun moment del procés creatiu, encara que l'artista vulgui obviar aquest espectador, el fet d'obviar-lo ja li ha donat una certa importància en un cert moment d'aquest procés de creació.
En crear, l’artista com emissor ha d’escollir que i com ho vol fer sense deixar-se influenciar (decidint alhora si es vol deixar influenciar o no, però ha estat una decisió pròpia) per tal que l’artista en acabar la seva obra es converteix en el primer receptor que podrà valorar allò que ha creat. I llavors pensar si vol compartir-ho amb més receptors, escollir quins o amb cap. El fet que existeixi el concepte receptor, espectador o en un abast més gran públic, és essencial per tal de donar valor a l’obra i potenciar la creació amb una difusió que vagi més enllà de les parets que hagin estat testimonis de la creació d'allò.
Llavors el mateix artista decidirà com i de quina manera farà partícip al receptor, fent-lo involucrar, mantenint-lo al marge o des d’un punt de vista escollit, dificultant o facilitant la lectura... Però sempre existirà el concepte receptor encara que es tracti de la mateixa persona que n'és l'autora o no, però el fet d’observar, contemplar, gaudir, patir, escoltar, pensar, reflexionar... sempre hi serà en qualsevol obra d’art i l’espectador li donarà valor a partir del concepte voluntat que pot ser totalment buscada, causada o involuntària. Per tant, és interessant reflexionar quin paper juguem com a espectadors en cada situació i context artístic, tenint en compte que segurament la nostra opinió com a espectadors sigui irrellevant per a l'artista que ho ha creat o no, puix segurament ja té la seva justificació i convicció, encara que per a ell potser sigui interessant veure el retorn de la seva obra.
[1] Argan, Giulio Carlo (1998). El arte moderno. Del iluminismo a los movimientos contemporáneos (2a. ed., pàg. 66). Madrid: Ediciones Akal.
Pau Altimira Marfà.