Com es conjuga la ciència, el transhumanisme i la prudència ètica en els inicis del segle XXI a la llum de les diferents interaccions i dilemes que impliquen?
Actualment, la ciència ha avançat enormement, aquest és un titular comú, però cap a quina direcció ho ha fet i ho està fent? Puix la ciència està composta per moltes branques, biològicament i mèdicament, per exemple, ha proporcionat als individus una millora de la qualitat de vida, amb l’allargament de l’esperança d’aquesta, nous fàrmacs, noves cures, etc. Però les ciències socials, per exemple, també han progressat? O podríem dir que el que és la naturalesa humana està en crisis?
L’ésser humà és social de naturalesa, aquest és un altre titular que ha estat molt comú durant el discurs de la història, però això no vol dir que sapiguem exactament definir aquest concepte de naturalesa humana, aquesta essència de l’ésser humà i que ens diferencia d’altres éssers vius. Ni pensadors com Chomsky o Foucault varen ser capaços de donar una definició concreta i completa sobre la naturalesa humana en profunditat. Així i tot sense tenir un concepte com aquest prou clar dins de la humanitat, les comunitats socials s’estan reinterpretant i reentenen. Però cap a quina direcció ho estan fent? Si el punt de partida que és la nostra naturalesa més intrínseca no és un concepte prou clar ni conscientment definit per poder-lo evolucionar cap a noves realitats?
Des del meu punt de vista, aquí rau un dels conceptes claus que no es tenen en compte dins d’aquesta evolució més tecnofília. Avui dia, hi ha el nou concepte del transhumanisme, que implica com la humanitat canvia per millorar en tots sentits l’ésser humà fins a arribar a plantejar la immortalitat. Aquesta millora de l’ésser humà per alguns significa perfeccionar amb l’ús i incorporació de la tecnologia les nostres capacitats. Però aquesta evolució significa que l’ésser humà tal com el coneixem ja no existiria, puix tindríem capacitats o possibilitats que ja no serien normals per a la nostra naturalesa humana actual.
És curiós com a part de la comunitat científica s’està plantejant aquests avenços tecnològics i que millorarien el nostre organisme, però molt pocs es qüestionen i es plantegen la millora real de la nostra existència dins de les comunitats socials i culturals. Malauradament, en el món en què vivim la majoria que es troben a les altes esferes juguen un joc de poders fora de l’abast de la gran massa de població que sobreviu dins dels sistemes productius.
El vessant més tecnofil que defensa la incorporació de la tecnologia per crear millores que es puguin incorporar dins del nostre organisme, significa passar de ser organismes totalment orgànics a ser organismes amb sistemes operatius artificials dins nostre, per tant, les persones passarien a ser ordinadors capaços del que no ens podem imaginar. Encara que una pròtesi no deixa de ser la incorporació d’un element tecnològic i artificial al nostre cos, les idees tecnofilies van molt més enllà. Des del meu parer, la societat i l’espècia humana no està preparada, ja que aquest nou front replanteja tots els principis ètics formulats fins als nostres temps, puix el modus operanti natural i lògic de l’ésser humà també es transformaria.
Si arribéssim a ser humans capaços de viure milers d’anys potser passaríem a ser titelles d’una realitat virtual que hagués substituït a la realitat que coneixem. Per tant, per exemple, l’art i la cultura, elements descriptius d’una comunitat, s’haurien de replantejar totalment, ja que per alguns tecnofils les emocions i els sentiments que una obra d’art o algú ens pogués fer sentir, són totalment inútils per un sistema productiu a gran escala i totalment irrisoris al que podríem arribar a sentir amb incorporacions tecnològiques als nostres cossos.
Ja no hi hauria vida humana com l’entenem quan un nou nascut se li implantés un sistema operatiu que el condiciona o el defineix per a ser exactament alguna cosa. Els éssers humans passaríem a ser cíborgs en mans d’altres cíborgs, un perill impressionant per l’existència de l’espècie. On quedaria aquella virtut humana tan genuïna i que, per exemple, Aristòtil considerava el bé suprem de l’home? On quedaria la justícia, una de les virtuts ètiques fonamentals també per a Aristòtil?
Una de les finalitats de l’existència humana fins als nostres temps moltes vegades ha estat la felicitat, aconseguir un estat de felicitat era i és tot un repte i una finalitat que donava i dóna sentit a la vida d’alguns.
La clau potser estaria en la prudència, puix amb la pràctica de la recerca del punt mig com a raó de funcionament ens donaria la felicitat. Mentre que un animal es pot sentir satisfet els humans tenim la capacitat natural de poder arribar a ser feliços i aquesta felicitat no es trobaria en la màxima immortalitat i en la màxima superació de les capacitats humanes naturals mitjançant la tecnologia. Aquesta visió d’arribar a un màxim desenvolupament és un extrem i no pas un punt mig valoratiu, i per tant, suposo que es consideraria la tecnologia com a una bona eina de millora de les nostres vides, però sense voler arribar aquest màxim desenvolupament que transformaria l’essència de qualsevol vida. S’hauria de tenir en compte que qualsevol vida està definida precisament per la mort, sense la mort, la nostra existència perdria el sentit actual. Això significa que els éssers humans passarien a viure una nova realitat, un nou enteniment de tot, innecessari per poder ser feliços.
En conclusió, el transhumanisme que actualment es planteja a conseqüència dels avenços científics que replantegen i proposen nous esquemes i sistemes de viure, fan trontollar el més vital i essencial com és la virtut/naturalesa humana. El que és genuí que tant costa de definir com és la nostra naturalesa que tot i no tenir una definició clara es gestiona mitjançant l’ètica i la política a poder ser justes i prudents per deixar lloc a l’existència de cada individu i com aquest no solament se satisfà sinó que intenta arribar a un estat de felicitat difícil de conjugar amb els nous plantejaments transhumanistes.
Pau Altimira Marfà.