És útil el dualisme Dona/Home? O aquest dualisme sobre el gènere ha caducat? Partint d’aquests interrogants i de l’enfocament posthumanista que crítica l’establiment de pols oposats, un d’aquests dualismes que últimament ha tingut més ressò, és el dualisme, entorn el gènere, amb els pols d’oposició dona/home tradicionalment establerts des de l’òptica de l’home blanc i heterosexual que dins dels jocs de poders de la història passada i present ha tingut i encara té en moltes ocasions la ploma per escriure’n el relat, malauradament.
Per sort, el posthumanisme d’actitud desobedient i trencadora obra la mirada amb creativitat per tal de no solament reescriure la història amb una visió més inclusiva sinó que també per lluitar per aquest trencament d’estereotips limitadors mitjançant una anàlisi conscient, àmplia, inclusiva i feminista. La dicotomia que es tractarà d’analitzar en el següent text és sobre els pols oposats dona/home on es presentaran nous paràmetres i una infinitat de possibilitats que solament es podran entendre des d’una òptica oberta, àmplia i des d’un sentit ètic igualitari.
Durant el transcurs de la història s’ha volgut defensar i definir els estereotips que defineixen a una dona i a un home. La figura de la dona precisament sempre ha estat menyspreada i posicionada inferiorment, malauradament. ,Mentrestant que l’home s’ha erigit en tots els sentits mitjançant la construcció d’una masculinitat viril, masclista, prepotent, etc. També deixant de banda la possibilitat d’altres maneres de ser home o també altres maneres de ser dona. O fins i tot ni pensant en la possibilitat que l’ésser humà no té ni perquè tenir un gènere definit d’una manera tan dual. La forma fisiològica – cos – i el contingut – identitat – que es recull en un ésser pot ser fins i tot contraris.
Com es mencionava, sempre s’ha definit el cos masculí i el cos femení d’unes certes maneres que han quedat correlacionades automàticament amb uns valors, qualitats i capacitats. En canvi, el que s’intenta amb aquest trencament del dualisme de gènere és defensar la idea que els éssers humans naixen potser amb una certa naturalesa fisiològica i biològica, que seria la forma de l’individu al néixer. I dins d’aquesta forma, sigui la que sigui, hi pot haver un contingut on el que es coneix com a feminitat i masculinitat pot fluir a percentatges molt diferents i variats segons la identitat de gènere que sentí l’individu. Encara més, gràcies a la ciència i la tecnologia aquesta forma que se’ns ha concebut innata pot ser modificada per tal de potser voler concordar forma i contingut, per potser voler canviar l’aparença sense necessitat de concordança absoluta, etc. La lluita posthumanista defensa que la identitat de gènere ha d’estar lliure de càrregues socials prescrites. Un individu s’autoconstrueix en tots els sentits, i cap comunitat hauria de poder limitar ni definir quin sentiment de gènere aflora en un individu, ni tampoc la seva identitat sexual, ni cap altra mena d’etiqueta imposada que pugui afectar a una llibertat de la intimitat de les persones.
Aquesta construcció dualista ha estat una construcció artificialitzada amb l’afany de perseverar un joc de poders entorn el gènere que influenciava a tots els factors de la vida i, malauradament, encara ho fa en segons quins contexts i, per altra banda, amb l’afany d’homogeneïtzar les identitats d’una societat. Per això, el posthumanisme i els nous materialismes intenten desnaturalitzar aquesta artificialitat que la societat i les comunitats han naturalitzat, per tal de trobar tota una gamma de grisos d’identitat més naturals i autèntics.
Justament aquestes noves mirades posthumanistes estan aportant optimisme a la situació amb el trencament no de només d’aquest dualisme sinó de molts més. Aquest trencament encara que pugui semblar desobedient i agreujant de les crisis socials actuals, és tot just el contrari aquesta desobediència als estigmes, estereotips o etiquetes és necessària per poder apaivagar les crisis socials actuals. Puix l’opressió a l’hora de definir-se en qüestions de gènere no hauria d’existir de la forma que existeix. Tampoc es busca la societat utòpica, sinó que es busca una obertura de ments conreades per tal de continuar construint d’una forma correctament igualitària i que èticament respecti a tothom equitativament.
Tot i que l’anàlisi del present és útil per poder efectuar una valoració de la situació, el posthumanisme intenta lluitar contra aquesta mirada únicament del present, per intentar sobretot enfocar-se en les causes que han portat a aquesta mena d’encorsetat de la societat i com trencar-les i projectar els passos futurs per tal de tractar, per exemple, les masculinitats fràgils, les noves masculinitats, l’acceptació de nous termes com “trans” o el gènere fluid, l’emporadament del cos de la dona i qualsevol altre cos no-normatiu, etc. I justament per tal de treballar aquests temes no existeixen encara unes metodologies concretes que es podrien anomenar feministes com a tal, però sí que existeixen científics/ques que aporten aquest enfocament feminista als nous estudis o a les anàlisis dels antics estudis.
Tractant el terme feminisme, utilitzat molt sovint en l’actualitat, no sempre se’n fa un ús correcte. Aquest concepte també forma part d’aquest trencament dual. Per clarificar les significacions de cada terme, el feminisme és aquella posició que busca la igualtat en tots els sentits politicoeconomicosocials que afecten la societat. Malauradament, de vegades, es confon aquest terme amb el femellisme, que seria l’equivalent al gran conegut terme masclisme. Tant el masclisme més comú com el femellisme menys visibilitzat, són part d’aquest dualisme tan perillós que afecta i limita a la societat. Tant un com l’altre són formes de menyspreu cap a un dels pols d’oposició; formes d’agredir, limitar i definir un joc de poder.
En canvi, aquest feminisme busca precisament aquest punt mig que engloba tots els grisos des d’una igualtat i equitat. Encara que la nomenclatura feminisme pugui molestar a certes masculinitats, justament el nom està ben escollit, per tal de molestar-les i fer els entendre que també les seves masculinitats tenen part de feminitat i viceversa. Amb la llibertat de percentatge de feminitat i masculinitat que pugui residir en un ésser, amb l’aparició fins i tot de noves sensibilitat de gènere fora d’aquests dos conceptes que procedeixen d’aquesta herència dualista de dona/home, els individus poden construir les seves identitats de gènere. Aquest trencament també afecta la manera de tractar-se, puix es deixa de veure un cos i relacionar-lo amb unes etiquetes directament, per tractar-se com a éssers humans – individus – lliures d’etiquetes.
Referent aquest feminisme apareix, per exemple, la menció del terme “Data Feminism” que seria una bona mostra de la importància de la inclusió del terme feminisme que significa la inclusió de la idea d’igualtat, en aquest cas a l’hora de tractar el data. També aquest feminisme s’hi hauria i s’ha de traslladar en les polítiques. El món actual no està lliure de càrrega política, des dels treballs i investigacions d’intel·lectuals hi ha càrrega política i ideològica fins a la mera actuació quotidiana. És important ser-ne conscient, puix l’impacta social de viure amb aquesta mena d’herències dualistes i a més practicar-les, formant-ne part, converteix a aquests en còmplices i culpades de la mateixa discriminació. Per això, és important ser-ne conscients, i prendre mesures dins de la quotidianitat, per tal de trencar esquemes que limiten a la llibertat en aquest cas de gènere. Verbalitzacions com: “Aquest nen serà un home com cal”, “Nena, que se’t passa l’arròs” o “Aquell que veus allà què és? Quina mena de barreja representa amb aquestes arracades?”; són verbalitzacions que fomenten la desigualtat, que fomenten aquest dualisme o que fomenten aquest joc de poder injust. Haurien de ser maneres de parlar que anessin canviant, puix la inconsciència, pot ser molt més perillosa que un acte de malura. I caldria prendre més consciència posthumanista com a societat per tal de fer reals aquests trencaments necessaris per evolucionar com a societat lliure, ètica i respectuosa entre tots/es.
En conclusió, el dualisme de gènere dona/home ha caducat, el gènere com s’ha conegut fins ara ja no té validesa, puix limita i oprimeix al ventall de possibilitats de sensibilitats de gènere que un individu pugui sentir. Per això, apareix el terme postgènere per tractar el gènere amb una visió feminista que tracta de visibilitzar a totes les possibilitats de gènere; a més, de tractar els traumes causats pel vell dualisme on “un home ha de ser un home” i “una dona ha de ser una dona”. Per tal de deixar llibertat de gènere als individus que són com esferes on fluctuen termes com la masculinitat i la feminitat en total llibertat per tal de construir un ésser on el gènere flueix segons la sensibilitat i la personalitat de l’individu, és molt necessari aquest exercici de consciència posthumanista sobre la humanitat.
Pau Altimira Marfà.