Introducció a la filosofia i sociologia cultural
Podem seguir parlant de postmodernitat a la societat actual?
Primer de tot s’ha de tenir en compte que la cultura pot ser estudiada des de moltes branques i especialitzacions diferents, puix és un concepte que abraça molts elements de diferents direccions englobats dins d’una mateixa idea. Per aquest motiu i per tal de respondre la pregunta que encapçala el text, les següents línies estaran enfocades al concepte cultura des de els vessants de la sociologia i la filosofia des d’una òptica occidental.
Per poder entendre millor com s’arriba a la postmodernitat ens hem de remuntar ja la filosofia clàssica on es va donar importància al logos, com a base de pensament que generava un ordre simbòlic dins de la cultura, i des d’aquest punt de partida es van elaborar les primeres idees que varen orientar als pensadors posteriors. Més tard, hi va haver els pensadors hel·lenístics, el pensament cristià, el pensament medieval o el pensament modern.
S’ha de tenir en compte que hi havia hagut una tendència des del món antic que havia prioritzat més la formació en la cultura que no pas en la producció cultural, aquesta jerarquia amb el pas de les etapes històriques trontolla i s’intenta invertir o equalitzar. A l’edat moderna, l’home es converteix en creador individualista, que ha de tenir el protagonisme dins de la seva pròpia història. Aquest fet se’l pot permetre gràcies a la confiança que té en els progressos i desenvolupaments científics, tècnics, estètics i morals, evidentment, gràcies també a un seguit de pensadors i científics de l’època com Kant, Michel Foucault, Chiller, Goethe o Hegel que varen ser els creadors d’aquelles innovacions que donaven confiança en l’individu, fins i tot la pròpia educació havia fet un canvi de rumb:
“Simmel destacà que, en la modernitat (que per a ell caracteritzava el segle XIX –sobretot la seva segona meitat i la petita part del segle XX que va poder veure), la cultura objectiva havia guanyat el pols a la cultura subjectiva i això es veia, per exemple, en l’enfocament que duien a terme les escoles pel que fa a l’educació dels infants, mitjançant un canvi de rumb des d’un model més orientat a la individualitat de la persona i el procés d’enriquiment personal (que ell considerava característic del segle XVIII) cap a un model de memorització de continguts “objectius” sense tenir massa en compte l’assimilació que en feia l’individu (que ell considerava característic del segle XIX).” Sociologia de la cultura (2021, pàg.13).
Aquesta cita ens dona un bon preàmbul del qual en unes línies més endavant parlaré en referència a la modernitat com a pas previ a la postmodernitat. Però abans s’ha de tenir en compte que els pensadors que abans he anomenat i els pensaments antics varen ser trencats i desestructurats per Nietzsche. Quan Nietzsche amb la seva filosofia del martell critica la majoria de pilars que havien fonamentat el passat i crea una nova taula de valors que l’home ha de seguir per ser un superhome curat del nihilisme que pateix per culpa d’aquests antics pilars històrics que carrega a la motxilla, segons Nietzsche: la moral esclava, cristianisme institutiu i jeràrquic que deixa a l’humà en una situació inferior igual que ho fan les matemàtiques que defineixen un món perfecte segons els càlculs considerats superiors al món real i terrenal o també ho fan els conceptes que defineixen un món ideal superior a la realitat molt més variada. En tots aquests quatre pilars, segons el filòsof, l’ésser humà està menyspreat i situat en un estadi inferior al que li pertocaria. Per tant, amb aquesta crítica a tots aquests antics pilars que provoquen la malaltia del nihilisme, també es veu reflectida a la cultura:
“El nou concepte de crítica de la cultura suposa el desemmascarament com a tasca principal de la filosofia: cal descobrir l’origen dels valors i de la moral, dels diferents ideals (veritat, bé i bellesa), en el joc de vels i de màscares que amaguen els veritables procediments i interessos i que protegeixen les formes de la cultura.” Filosofia i cultura (2021, pàg.19).
Arribat aquest punt històric on la filosofia respecte a la cultura es concentra en la crítica i reestructuració dels valors que la defineixen; la cultura en essència es veu en un moment de debilitat, ja que és un moment de canvi i, per tant, molts altres factors podrien entrar en joc i influir. En aquest cas va agafar una importància rellevant el concepte del capitalisme. Aquest capitalisme no només esdevé una forma de funcionament econòmic, sinó que aporta a la societat uns valors de propietat, d’egoisme, d’especulació, de competència, d’ignorància... que provoca que el canvi que estaven patint els moviments culturals es veien limitats i marcats per aquesta nova forma de fer capitalista.
I aquest capitalisme com a element important per a la societat, el seu pensament i de retruc a la cultura provoca que la cultura postmoderna, la qual venia encaminada per aquesta modernitat que hem anomenat anteriorment. Ara a la postmodernitat l’ésser individual queda totalment deslligat i independent de tot i de tota mena de condicions. Tal com es diu a la pàg. 243 del document de Teoria de la cultura y la cultura popular (2012):
“Se considera que la posmodernidad señala el derrumbamiento de todas las metanarrativas universalistas con su verdad privilegiada para contar y testimoniar, en vez del creciente sonido de una pluralidad de voces desde los márgenes, con su insistencia en la diferencia, en la diversidad cultural, y las peticiones de heterogeneidad por encima de la homogeneidad”.
Per tant, amb la postmodernitat la societat es veu molt més fragmentada i diluïda per culpa d’un gran ventall innovador o no dins dels moviments culturals, que sembla que pugui ser infinit i immillorable per als contemporanis de la postmodernitat. Realment només amb aquestes pinzellades històriques i aquest primer factor que he comentat del capitalisme ja es pot observar que la postmodernitat cultural és com un vòmit de tot allò que no ha estat paït històricament i que alhora es vol obviar. Des d’un capitalisme s’intenta netejar i reeducar l’alimentació cultural que consumeix el públic i receptor de les creacions culturals i que forma part de la cultura.
La cultura postmoderna intenta ser més assequible i propera, i alhora com intenta arribar a masses es converteix en més superficial i, per tant, basada en estètiques que puguin tenir prou poder per fer que aquell moviment cultural sigui prou potent perquè enganxi a les masses a què va dirigides. Tal com podem llegir en aquesta cita:
“La «culturización» o «estetificazión» de la vida cotidiana es lo que diferencia a la posmodernidad de los momentos socioculturales previos. La posmoderna es una cultura que no ofrece una posición de «distancia crítica»; es una cultura en que las afirmaciones de «incorporación» o «co-opción» no tienen sentido, puesto que ya no existe un espacio crítico des de el que poderse incorporar o cooptar. Se trata del pesimismo de la Escuela de Frankfort en su última expresión. Nos encontramos lejos de la celebración del nuevo intelectual que hacen Chambers y McRobbie.” Teoria de la cultura y la cultura popular (2012, pàg.259).
Tal com es pot llegir en aquesta cita on es dona una altra pista molt important per entendre la postmodernitat: que és el fet de la quotidianitat i dins d’aquesta quotidianitat plena d’informacions que afecten la cultura com bé diu a la cita: no deixa lloc ni moment a l’espai necessari de tranquil·litat per tenir una visió crítica de la realitat i dels fenòmens que afecten la societat i a la cultura. Segons Nietzsche totes aquestes manifestacions postmodernes continuen infectades pel nihilisme tot i voler-ne escapar aparentment, no ho aconsegueixen del tot.
Si ens parem a pensar realment si la postmoderniatat del segle XX continua a l’actualitat, jo crec que s’hauria de tenir en compte que l’actualitat esta marcada per la globalització i aquesta ha provocat des del meu punt de vista una hiperpostmodernitat, ja que el flux informatiu, creatiu i el ventall s’ha multiplicat de forma exponencial a causa de les possibilitats comunicatives i tecnològiques que ha portat la revolució tecnològica del segle XXI i la globalització.
Car el valor que se li dona a la cultura en la postmodernitat
“depende de su existencia y no de su exposición. La pràctica de cerrarlas en un espacio inaccessible, de sustraerlas con ello a toda posibilidad de verlas, eleva su valors cultural. Así, determinadas imágenes de vírgenes permanecen veladas casi durante todo el año. Ciertas estatuas de dioses en la cella solo son accesibles a los sacerdotes. La negatividad de la separación (secreto, secretus), de la delimitación y del encierro es constitutiva para el valor cultural. En la sociedad positiva, en la que las cosas, convertidas ahora en mercancía, han de exponerse para ser, desaparece su valor cultural a favor del valor de exposición. En lo que se refiere a este último, la mera existencia es por completo insignificante. Todo lo que descansa en sí se demora en sí mismo, ya no tiene ningún valor” La sociedad de la exposición (2016, pàg. 26-27).
I aquest fet, que ja passa amb la postmodernitat, en l’actualitat encara rep més importància a causa de la facilitat que es té no només per crear sinó sobretot per exposar-les sense necessitat d’estar tancades en sales de forma elitista, puix les xarxes socials i Internet han obert un ventall inacabable de possibilitats per poder accedir. Per exemple, es podria pensar en les fotografies i vídeos que corren per les xarxes i la quantitat d’autors d’obres, que per classificar costaria moltíssim, car des de les avantguardes les creacions culturals es van multiplicar tant en diversitat com en quantitat per durada de temps, i aquesta hiperproductivitat i diversificació en les últimes dècades no s’ha aturat pas, sinó tot el contrari.
Un bon exemple d’aquest fet són la quantitat d’imatges i representacions gràfiques que es poden trobar avui en dia. Actualment, qualsevol persona es pot dedicar a fer fotografies i exposar-les al núvol, però on ha quedat l’art de fotografia? Quina diferència hi ha entre la majoria de fotografies que corren per les xarxes i les fotografies que haurien de tenir un valor cultural, tan important, que llavors serien mereixedores de ser exposades? Com aquesta pregunta referent al camp de la fotografia es podria plantejar moltíssimes més en altres camps que afecten les creacions i moviments culturals actuals.
Un bon exemple de fotògraf és Joan Fontcuberta que ja va dir en referència a Descartes:
“Imago, ergo sum” (fotografio i després existeixo), puix la fotografia en resposta a la pregunta pot crear móns paral·lels, pot transportar... “[…] Toda fotografía es una ficción que se presenta como verdadera. Contra lo que nos han inculcado, contra lo que solemos pensar, la fotografía miente siempre, miente por instinto, miente porque su naturaleza no le permite hacer otra cosa. Pero lo importante no es esa mentira inevitable, lo importante es cómo la usa el fotógrafo, a qué intenciones sirve. Lo importante, en suma, es el control ejercido por el fotógrafo para imponer una dirección ética a su mentira. El buen fotógrafo es el que miente bien la verdad […]”. (Fontcuberta, 1997).
També cal tenir en compte un altre factor tant de la postmodernitat com el que jo he anomenat hiperpostmodernitat que és el gir cultural que ha tingut lloc en les últimes dècades, ja que han sorgit molts estudiosos de la cultura i les seves formes i produccions, sobretot aplicant els efectes que té la cultura a la societat, actualment amb un ventall de diversitat molt ampli i que cada col·lectiu ha agafat uns signes i uns emblemes que de tant quantitat que hi ha, ha deixat una societat molt diluïda en una superficialitat classificada, tal com bé ens explica la següent cita:
“Aquest “gir cultural” ha anat paral·lel al que molts consideren un augment de la circulació de signes en la societat de consum contemporània, no només en relació amb els mitjans de comunicació i els artefactes estrictament culturals, sinó també amb l’esfera del consum i els estils de vida. Sovint s’ha interpretat que aquesta inflació simbòlica ha generat una major fluïdesa i pluralisme dels significats i un desdibuixament de les jerarquies culturals (per exemple, entre l’alta cultura i la cultura popular), i que mitjançant el pastitx, el bricolatge, la paròdia, la ironia o la polifonia de veus, estem en un moment en el qual s’han dissolt tant la rigidesa dels significats com la seva correspondència a posicions materials. Això és el que sovint s’anomena teoria postmoderna, molt relacionada amb la idea que els “significants” han adquirit una autonomia en relació amb el món material, la qual cosa fa que en la seva combinació constant adquireixin significats autònoms, no necessàriament vinculats a una realitat material concreta –el que s’anomena teoria dels “significants flotants” (freefloating signifyier).” Sociologia de la cultura (2021, pàg 26).
Fins ara he parlat de com la cultura postmoderna ha arribat a fer aquest gir cultural que en les línies anteriors, i com les tendències dels moviments culturals s’han diversificat de manera descontrolada. Però com tot això ha afectat el consumidor? També cal parar a pensar que potser el consumidor més que ser una víctima que l’afecta el gir cultural, s’ha de tenir en compte que és un factor causant dels moviments cultural. Puix el consumidor tant passiu com actiu de la cultura és un agent que dona o no suport aquestes diferents tendències i, per tant, si hi ha hagut tanta diversificació és també per la quantitat d’esquerdes que la societat ha anat tenint a les últimes dècades fins a quedar del tot fragmentada per l’egoisme individualista, que tampoc deixa ni lloc ni temps a la correcta valoració de l’art i dels moviments culturals que sorgeixen.
Actualment el consumidor
“no mira las cosas del pasado sino en función de sus gustos subjetivos y los juzga de acuerdo con criterios puramente estéticos. Los objetos y edificios han estado envueltos, desde la noche de los tiempos, en sentido social, mítico o mágico, y su carga de emoción religiosa impedía percibirlos de un modo puramente visual. Hoy vivimos una inversión completa de esta ecuación: del antiguo universo no vemos ya más que la forma por la forma, la sola dimensión artística, destinada a satisfacer a los nuevos consumidores estéticos, enamorados del exotismo y relajados como turistas. Es la época de la anexión de todas las obras del pasado por la mirada pura y el puro interés estético: con el capitalismo artístico «todo es arte», visto y preciado como arte, realizando a su manera la utopía de las vanguardias de la modernidad.” Relación turística con el arte (2015, pàg.321).
També si es para a pensar avui en dia
“cualquier pretexto es válido para organizar fiestas: los jardines y las flores, los frutos, el mar, la nieve, el alumbrado, el fútbol, el patrimonio, los gays y lesbianas, la tecnología, el año 2000... , neofiestas que, pues no tienen ya nada de tradicional, ilustran el empuje hipermoderno de un consumo transestético de tipo individualista.” Relación turística con el arte (2015, pàg.323).
Per acabar, aquest exemple de les neofestes és un perfecte mirall del qual he parlat durant el text i de com ha succeït aquest gir i inversió dels valors culturals, que el ritme frenètic i la inèrcia social no deixen massa lloc al canvi des d’una reflexió profunda. Podem continuar parlant de postmodernitat a la societat actual? Aquesta pregunta que ha mogut a escriure aquest text, des del meu punt de vista, i, el meu convenciment, puc dir que la postmodernitat es queda curta en l’actualitat.
Pau Altimira Marfà.
Benjamin, Walter (2014) Constelaciones. (recurs d’aprenentatge). Recuperat del campus virtual de la UOC, aula virtual.
Cantó-Milà, N. (2021). Sociologia de la cultura. (recurs d’aprenentatge). Recuperat del campus virtual de la UOC, aula virtual.
Han, Byung-Chul (2016). La sociedad de la exposición. (recurs d’aprenentatge). Recuperat del campus virtual de la UOC, aula virtual.
Lipovetsky, Gilles i Serroy, Jean (2015) La relación turística con el arte. (recurs d’aprenentatge). Recuperat del campus virtual de la UOC, aula virtual.
RTVE-La aventura del saber. Joan Fontcuberta. (2016). Toda la verdad sobre la mentira. (recurs d’aprenentatge). Recuperat del campus virtual de la UOC, aula virtual.
Storey, John (2012): Teoría cultural y cultura popular. (recurs d’aprenentatge). Recuperat del campus virtual de la UOC, aula virtual.
Vila Abenza, J.R. (2021). Filosofia i cultura. (recurs d’aprenentatge). Recuperat del campus virtual de la UOC, aula virtual.