Els tipus de metodologia i tipologia d'ensenyament dins de la dansa clàssica segons l'evolució de la història de la dansa.
La metodologia és el concepte d’organitzar un fet, és una guia del que es pretén fer en una classe. Però no hi ha un sol mètode o guia, cada tipus d'escola durant l’historia ha desenvolupat el seu.
Podríem dir que la paraula escola dins de la dansa clàssica és el conjunt de característiques, d’estils, tècniques i formes per projectar ballarins formats de principis similars i que reflexen el resultant d'una manera particular i genuïna en relació el desenvolupament cultural i artístic del país en qüestió. Així el llenguatge del ballet té uns elements acadèmics comuns amb la singularitat del que ha portat la nacionalitat: escola francesa, escola italiana, escola danesa, escola russa, escola anglesa, escola nord- americana i escola cubana. Totes elles relacionades amb una historia i evolució que els ha donat els matisos que les diferencien (des de les posicions de les mans, a les dels caps o les dels braços...).
→ L’escola francesa es caracteritza per la gràcia dels seus moviments, elegància i curiositat dels seus detalls. El mètode francès va començar en les cerimònies en les corts dels monarques francesos de Lluís XIV, on va estudiar un famós mestre de ballet, Pierre Beachamps, i va establir la primera acadèmia coneguda com L’Acadèmia Royal de Música i Dansa de Paris al 1661. L’escola de danses de l’Òpera va ser fundada al 1713 i ara es coneguda com L’Escola de Danses del Teatre Nacional de l’Òpera de Paris. Rudolf Nureyev impulsa aquest mètode al donar-li una estructura disciplinaria amb gran treball de puntes, grans extensions i moviments clars i precisos.
D’aquesta escola i companyia del teatre de l’Òpera de Paris en sorgeixen ballets com “La fille mal gardée” de Jean Dauberval de 1789, “Giselle” de Jules Perrot de 1841, “Coppelia” d’Arthur Saint-Leon de 1870 o “Paquita” o “Corsario” de Joseph Mazillier. A part en aquesta escola es creen les cinc posicions bàsiques de peus utilitzades en tots els mètodes.
Cal destacar la seva elegància, suavitat, fluïdesa dels moviments per sobre de la tècnica perfecta. Es realitzen passos molt ràpids per tal de crear la il·lusió de desplaçar-se suaument i sense esforç pel terra o per fer semblar que és un sol pas, accentuant el romanticisme del seu estil.
→ L’escola italiana desenvolupa més lleugeresa en els peus, força i virtuositat entrenant als seus ballarins sobretot en girs i salts espectaculars. Aquest es va desenvolupar a l’Acadèmia Imperial de la Dansa connectada amb l’Scala de Milà que s’obra al 1812 i el seu període de grandesa va començar quan Carlo Blasis (mestre i ballarí italià) es va convertir en el seu director al 1937.
Blasis va publicar dos llibres: “Tractat sobre l’art de la dansa” i “Codi de Tersícore” en els quals codifica el seu mètode de l’ensenyança i tot allò que és conegut com la tècnica del ballet. Aquests llibres formen la base del nostre modern sistema d’ensenyament de la dansa clàssica. Blasis ensenya a molts ballarins italians famosos de l’època i sobretot al seu estudiant Geovani Lepri, el qual va ser mestre d’Enrico Cecchetti, un dels grans mestres de l’història del ballet. Cecchetti va elevar l’escola italiana al cim donant dinamisme en els girs, fortalesa a les cames, millor domini de les puntes, major quantitat de girs, rigidesa en les posicions dels braços, salts amb les cames doblegades entre altres avenços. Davant la competència que les ballarines italianes com Legnani, Briantsa o Deliera setien, van aconseguir interpretar i elaborar els 32 fouettes en tournant en punta per la variació del cigne negre on la solista els ha de fer ja que ha quedat com a tradició, per exemple.
El mètode italià té una part acrobàtica de gran domini però a part també van aportar la tècnica de quan gires mantenir el cap en busca d’un mateix punt. Van emfatitzar en el treball de braços amb vuit moviments bàsics i la col·locació del cap en cadascun d’ells. Cecchetti havia convertit la tècnica italiana en una ciència artística, ja que no deixava avançar si abans no tenies el pas anterior perfecte amb les seves rutines planificades.
→ L’escola russa va ser fundada a Sant Petersburg al 1738 pel ballarí francès Jean-Baptiste Landè. La influència francesa continuava sota grans mestres com Charles Le Picq, Charles Diderot, Christian Johanssen, Jules Perrot, Artur Saint León i Marius Petipa. Al 1885 Virginia Zuchi, una famosa ballarina italiana, apareix a Sant Petersburg i crea sensació amb les seves habilitats i la seva brillant tècnica italiana que es diferenciava de la suavitat, gràcies a l’elegància francesa que havia adquirit, la qual cosa va prevaldre a Rússia des d’aquell moment. Un altre ballarí italià com Enrico Cecchetti, va arribar a Rússia i va continuar exaltant als russos amb impressionants i brillants passos. Els ballarins russos ràpidament van aprendre tot el que els italians tenien per ensenyar i ho van incorporar dins del sistema rus (més francesa i més italiana com acabem de veure, és una barreja).
Durant la dècada de 1920 la ballarina i mestra russa Agrippina Vaganova va desenvolupar l’ensenyança que més tard s’ha conegut com el sistema Vaganova, el qual és el mètode bàsic de la dansa clàssica a l’Unió Soviètica en aquell moment. Agrippina es va graduar amb els més prestigiosos mestres russos d’aquella època a l’Escola Imperial de Ballet de Sant Petersburg i després va entrar com a cos de ball en el teatre Mariinsky al 1897 i es va convertir en solista al 1915 però al 1917 va deixar els escenaris per complir amb el que realment li agradava, que era l’ensenyament. Al 1920 es converteix en mestra de l’Escola Estatal de Ballet de Leningrad (antiga Escola Imperial de Ballet de Sant Petersburg) i va començar a desenvolupar un sistema d’ensenyament que més tard ha quedat com el sistema Vaganova. Al 1934 va ser el cap del Institut Tècnic de Coreografies de Leningrad i va publicar el seu llibre “Fonaments de la Dansa Clàssica”. Marius Petipa va desenvolupar la dramatúrgia i va definir l’estructura del pas de deux, elements que va aportar a aquest mètode a més a més de l’expressivitat en els moviments. I llavors Nikolay Tarasov es basa en el mètode Vaganova per aplicar-lo als barons. I Fokine va incorporar moviment acrobàtics de l’estil italià i així va fer aquest mètode que pogués ser virtuós.
El mètode Vaganova es caracteritza per l’èmfasi en els grans salts amb genolls estirats, la gran expressivitat del moviment del ballarí però amb gran suavitat en els braços i utilització acurada de l’espai. S’atura a la correcte postura corporal del tors, ja que des de l’esquena es defineix l’equilibri i el centre del ballarí, així com dona importància a la bona utilització del plié i a la seva profunditat. A més a més Vaganova va posar un ordre lògic i rigorós per ensenyar ballet.
Les diferencies i els matisos també es veuen reflectats en les companyies per exemple el ballet de Leningrad és el més rigorós en el cuidat de les tradicions antigues mentres que el de Moscow es preocupa més per l’expressió dramàtica. I cada companyia busca un model i un estil, però sempre que puguin ser versàtils ja que sempre s’està intentant innovar, dins de la tradicionalitat arrelada.
→ L’escola danesa es distingeix pel seu cuidat desenvolupament dels passatges més ínfims i el bon entrenament dels seus ballarins com a partenairs, rol que desenvolupen amb gran gentilesa i per l’agilitat dels seus peus en els moviments en l'allegro.
Va ser desenvolupat per Augusto Bournonville inspirat en el mètode francès. Flemming Flindt es va fer càrrec de la direcció del ballet danès i en el seu repertori va introduir repertori ja de dansa moderna. Així el mètode danès aporta l’harmonia entre el cos i la música que són la base d’aquest mètode, que fidel a la l’escola francesa mostra un flux no-interromput del moviment.
Per exemple en aquest mètode el cap segueix a la cama de treball amb elegants port de bras i fent èmfasis en l'épaulement. Es centra en l’elevació dels salts més que de les translacions, amb precises bateries en els homes. A diferencia dels altres mètodes, que molts moviments inicien des de la quinta posició, ells molts moviments els inicien amb un petit degagé o petit developpé.
→ L’escola anglesa té com a peculiaritat que no és molt virtuosa, exigeix una extrema correcció i perfecció de cada moviment i prefereix menys expressió dramàtica en el treball. Cecchetti un dels més destacats mestres en el món del ballet com ja he dit abans, va establir el sistema de passos en el ballet tradicional per les futures generacions de ballarins. Aquest sistema va ser codificat i interpretat per Cyril Beamont, Stanislas Idzikowski, Margaret Craske i Derra de Moroda. El sistema tenia un programa definit amb una rutina estricte que incloïa una taula principal d’exercicis diaris per cada dia de la setmana. La societat Cecchetti va ser fundada a Londres al 1922 per perpetuar el seu mètode d’ensenyament. Al 1924, la societat va ser incorporada a la Societat Imperial de Mestres de la Dansa. Pertànyer a aquesta societat, nomes era possible a través d’un examen que els estudiants devien de passar, a través d’un cuidat sistema de graus que està fet amb el fi d’elevar el nivell de la dansa i del seu ensenyament a Gran Bretanya.
Llavors Philip Richardson va reunir a un grup de ballarins especialitzats en els diferents mètodes (Adeline Genée – danesa / Tamara Karsavina – rusa / Lucia Cormani – italiana / Edouard Espinos – francès / Phyllis Bedells – anglès) per consolidar el mètode anglès a la Royal Academy of Dance. I segons ell el mètode de la Royal és el símbol d’unió del ballet internacional en una sola escola. Aquesta unificació anglesa va comportar que la tècnica de la dansa clàssica anglesa es caracteritzés pels matisos i per tant s’han quedat en la correcció per arribar a la perfecció i precisió del passos cuidant cada detall. Es basen en una progressió lenta que permet parar gran atenció a les bases tècniques sense esperar virtuosismes.
→ Un altre exemple de barreja és l’escola nord-americana, hi ha una mescla de l’escola russa, de l’italiana, i de l’anglesa ja que a llarg de l’història han preferit la varietat de mestres i de coreògrafs que han anat construint un estil propi. Però un que va marcar a nord-americà va ser George Balanchine que va incorporar moviments neoclàssics que exigien gran musicalitat en el ballarí. Balanchine va néixer a Rússia al 1904 i va estudiar a l’Escola Imperial de Ballet. Quan arriba als Estats Units es va proliferar i va desenvolupar el seu estil, on alguns anys desprès van obrir l’escola del American Ballet de Nova York amb ajuda del Lincoln Kirstein.
El mètode Balanchine es caracteritza per un fort accent en les línees, velocitat intensa i profunditat en el plié. Les posicions de braços tendeixen a ser més obertes, menys corbades i sovint trenca la línia als canells. Els arabesques per exemple són generalment desiguals, ja que permet obrir els malucs per crear la il·lusió d’una línia superior, aquest mètode cal dir que era més propens a les lesions. Va mesclar elements de l’entrenament de l’escola russa antiga amb moviments neoclàssics que posseeixen molt dinamisme en relació a l’espai escènic.
Actualment aquest mètode a perdurat a la School of American Ballet, lloc on es formen la majoria dels ballarins de la New York City Ballet. Aquests estudiants actualment que s’ha anat millorat el mètode tenen velocitat en els moviments eficients i les noies aconsegueixen comoditat i naturalitat a ballar en puntes, perfeccionant el mètode per evitar lesions.
→ L’escola cubana al 1931 la Societat Pro Art Musical que va iniciar en l’ensenyament de la dansa clàssica a Cuba, sota la guia del mestre rus Nicolay Yavorsky, no hi havia indiciïs en aquella època d’un estil cubà. Però en aquesta escola no donaven prou preparació per arribar a ser professionals. Per tant, els que ho volien ser havien d’anar a Estat Units i allà estudiaven. Pel sorgiment de l’escola cubana van tenir com a referent a Enrico Zanfretta (italià), a Alexandra Fedórova (exballarina de Cecchetti a Sant Petersburg), també van rebre influencies de l'escola anglesa i danesa.
Així l’escola cubana es va anar formant i experimentant les característiques de les diferents escoles de les quals anaven seleccionant per intentar agafar les característiques que creien més adients per tal de millorar. I al principi no era el millor treball a causa de la rigidesa que tenien però de tant sumar s’arribà a fer un mètode consistent i específic. El procés de formació de l’escola cubana cal dir que en gran part també va ser gràcies a Alicia Alonso. I tots els elements que ella havia conegut al llarg de passar per totes les escoles al 1950 va crear l’Acadèmia de Ballet Alicia Alonso que es va dirigir a l’ensenyament del ballet a Cuba amb total rigor professional, quedant en mans de Fernando Alonso el treball de direcció docent des d’on es va anar construint el sistema de l’Escola Cubana. Es caracteritza per la lleugeresa dels peus, brillants interpretacions, amb molta correcció i neteja en tots els moviments amb fortalesa i vitalitat en l’atac de cada pas que fan amb gran fluïdesa i naturalitat en els seus braços. Ja que les classes estan concebudes amb estructura formativa, cuidant la neteja i la qualitat del moviment i no a una projecció coreogràfica, encara que inculquen la bellesa artística i el sentit de ballar i expressar a l’estudiant de forma persistent. Així s’estudia cada pas per separat i quan estan assimilats es combinen. I tenen estructurades les classes i la metodologia per tal d’evitar les lesions i millorar al màxim. Obres com “Carmen” d’Alberto Alonso han sigut creades a través de ballarins formats pel mètode cubà.
Cada regió ha impregnat la seva cultura a la manera de ballar, i aquestes han estat i són les escoles i metodologies més importants que es segueixen arreu del món com a referents per a l'ensenyament de la dansa clàssica.
D'aquí un temps farem una entrada similar al blog de l'Era però enfocant aquest recorregut històric a les diferents escoles i metodologies de la dansa contemporània.
