L'evolució de la dansa clàssica a les noves tendències i tècniques
El nom de Dansa Contemporània conglomera molts estils propis del què entem avui dia com a "contemporani", però en el seu moment, tot allò que trencava els esquemes i en configurava de nous formava part de la contemporaneïtat innovadora, ja fossin tècniques concebudes com a contemporànies actualment, com produccions neoclàssiques que trencaven també amb els esquemes establerts. Durant aquesta entrada del blog, s'explicarà el fil evolutiu de la dansa contemporània, neoclàssica o moderna des del 1900 al 1950.
1900 - 1930
D’aquesta etapa destaquen els noms Isadora Duncan i Loïe Fuller, en busca de la llibertat del moviment i, per altra banda, cal destacar els Ballets Russos de Diàghilev o l’expressionisme alemany de Rudolf van Laban i Mary Wigman.
La dansa lliure amb Isadora Duncan (1878-1927) es basa en dos teories dels dos pensadors i teòrics François Delsarte i Émile Jaques-Dalcroze. Delsarte (1811 - 1871) afirmava que l'expressivitat no solament s'havia de reduir a la cara sinó que tot el cos podia expressar, definint unes lleis de moviment. I Dalcroze (1865 - 1950) desenvolupa la teoria de l'anterior creant un mètode d'aprenentatge musical a través del moviment i el ritme. Duncan, a partir d'aquestes idees, crea el seu estil que es basa en expressar a través de tot el cos les seves emocions i amb un rebuig total a l'academicisme clàssic, assignant unes emocions amb les lleis de moviment de Desarte i utilitzant el mètode Dalcroze per entendre la rítmica de la música. Duncan començà a marcar tendència dins de la companyia de Loïe Fuller (1862 -1928) presentant-se sobre l'escenari descalça i amb danses improvisades, no definint cap tècnica posterior ni un vocabulari sistematitzat, sinó que trencant els esquemes amb la seva llibertat i carisma.
L'americana Loïe Fuller, establerta a Paris, estava en contacte amb els germans Lumière dels quals s'influencià per les seves danses cinètiques jugant amb la llum i grans teles que la cobrien i ballant a través de la llum o ensenyar o deixar de mostrar formes i moviments. Alguns dels seguidors d'aquestes tendències del treball amb la llum varen ser Gret Palucca, Oscar Schlemmer o Alwin Nikolais. Fuller és la predecessora del que després s'anomena com a dansa multimèdia on llum, escenografia, música i moviment es fusionen per crear obres d'art totals.
Per altre costat, els Ballets Russos de Sergei Diàghilev (1872-1929), tot i continuar fent peces de repertori clàssic, també creen grans espectacles que trenquen amb les estètiques i moviments clàssics. Tot i que Diàghilev no era ni ballarí ni coreògraf, com a empresari, volia portar la dansa a una nova etapa. Seguint idees wagnerianes creia en la creació d'obres totals i per fer-ho s'envoltà de coreògrafs, compositors, pintors, etc., un seguit d'artistes avantguardistes. I amb coreografies principalment de Michel Fokine (1880-1942) combinaven l'esperit de la dansa clàssica amb noves tendències de moviment del moment i amb trets exòtics d'influència del colonialisme. I ja a la segona temporada dels Ballets Russos, Diàghilev presentà la famosa Schéhérazade o el nou ballet L'Ocell de Foc, ja amb música del jove Igor Stravinsky. També un altre coreògraf que treballà per Diàghilev va ser el famòs Vaslav Nijinsky amb coreografies tant trencadores com l'Aprés midi d'un faune amb la primera masturbació en directe de la història de la dansa.
Tots col·laboraven sota la direcció de Diàghlev, Petruixka, amb coreografia de Fokine i interpretació de Nijinsky o La consegració de la primavera que varen necessitar ajuda de l'alumna de Dalcroze Marie Rambert perquè poguessin contar la música de Stravinsky. També obres com Parade amb decorats de Pablo Picasso, música d'Eric Satie, coreografia de Léonide Massine i llibret de Jean Cocteu, han passat a la història de la dansa com a referents o també Les noces coreografia per la germana del ballarí Bronislava Nijinska, etc. Els nous ballets abstractes de Diàghlev també varen contar amb el coreògraf Georgi Balanchivadze, aquest jove rus exiliat crearia, sota el seu nom artístic George Balanchine, una nova tendència base de la dansa neoclàssica, treballant primer amb ballarins com Serge Lifar i després, Balanchine als EUA, començaria a instaurar el seu llenguatge i codi. Amb la mort de Diàghlev, la companyia es desintegraria.
I per últim, aquesta etapa es caracteritza per la dansa expressionista alamana, la qual rebutja el concepte clàssic de bellesa. Rudolf von Laban (1879-1958) és un dels exponents d'aquesta corrent en aquells moments. Laban confecciona un sistema de notació - Labanotation o Laban Kinetography - per enregistrar el moviment humà tant del cos com el de l'ànima en relació a l'espai. La musa de Laban va ser Mary Wigman (1886-1973), ballarina que havia estat també deixeble de Dalcroze i després, de Laban. Ella va evolucionar el que els seus predecessors li havien ensenyat, treballant l'expressivitat corporal, la relació del cos amb el terra, la dansa en silenci, etc.
2. 1930-1950
D'aquesta segona etapa a Alemanya hi destaca Kurt Joss, ex-ballarí de Laban que crea obres i coreografies que seran referència per a noms posteriors com Pina Bausch, dins de l'apartat de la dansa teatre o, per a Anthony Tudor i Frederick Ashton, que defensaven la dramatúrgia dins de les coreografies contemporànies i neoclàssiques. I als EUA hi ha el desenvolupament de la Modern Dance amb Ruth Saint-Denis, Martha Graham, Doris Humphrey i Charles Weidman, Jose Limón i Lester Horton amb creació de noves tècniques concretes de dansa contemporània que esdevindrien les bases de tota tècnica contemporània actual a nivell acadèmic.
Als EUA, Ruth Saint-Denis (1879-1986) transforma les tendències de Duncan en una tècnica acurada que servirà com a base per a la Modern Dance. Saint-Denis creà l'escola Denishawnschool a Los Angeles el 1915 amb Ted Shaw (el seu marit). Ted introduí tècniques de danses africanes i orientals als moviments que ensenyaven i Saint-Denis aportava la llibertat en moviments que començaven a estar codificats i definits sota la seva tècnica. D'aquesta escola surten els principals noms de la dansa moderna: Doris Humphrey, Charles Weidman i Martha Graham.
Doris Humphrey (1895-1958) amb el seu marit Charles Weidman (1901-1975) crearan la companyia Humphrey-Weidman. Humphrey es preocupava per plasmar a les seves coreografies aspectes socials i amb la tècnica de fall and recovery i la seva deixeble va ser Helen Tamiris. I Weidman va aprofundir en el treball del còmic en el món de la dansa, sent un dels primers ballarins-mims i creant l'element del gag. L'hereu de tot aquest llegat i de la cia d'aquest matrimoni va ser el famós José Limón (1908-1972), mexicà establert a Nova York que crea la nova tècnica "Limón" de dansa contemporània, buscant l'aire jugant amb el pes del cos amb el treball de la caiguda, la recuperació, la suspensió i l'agilitat i així, aportant en les seves coreografies una visió surrealista del món. I la companyia sota la direcció de Limón serà la primera companyia de dansa que el Departament d'Estat dels EUA envia de gira a l'estranger. Limón també va arribar a ser director artístic de l'American Dance Theater.
Martha Graham (1894-1991) és una de les figures fonamentals de la dansa contemporània. Graham regulà la dansa contemporània creant un vocabulari particular i codificat amb referències de Saint-Denis, de Dalsarte i d'orient; amb la tècnica particular anomenada "Graham" i basada en el treball de la Contracció i relaxació, impulsos controlats i caigudes lleugeres, Graham va crear la seva companyia Martha Graham Dance Company que continua recreant tot el repertori de coreografies de l'autora.
L'estiu de 1934 a la Universitat de Benninghton es van organitzar uns cursos on varen coincidir Martha Graham, Doris Humphrey, Weidman, Merce Cunningham i John Cage. I gràcies a aquesta trobada i altres esdeveniments es va introduir en els musicals de Broadway i Hollywood una fusió de dansa clàssica, danses folklòriques i dansa contemporània que creen el vocabulari anomenat Jazz dins de la dansa moderna.
Un altre nom important d'aquesta època és Lester Horton (1906-1953) el qual crea una de les tècniques més codificades de la dansa moderna-contemporània. El seu mètode serà molt popular i es basa en allargar, enfortir i donar una gran resistència al cos, i a la vegada, gran flexibilitat i agilitat, treballant des dels dits, canells, ulls, cames, etc. amb un gran dinamisme musical. Horton creà la seva pròpia escola i la seva companyia, fundant així amb la seva ballarina estrella - Bella Lewitzky - el Dance Theater of Los Angeles convertint-se en el primer teatre de tots els EUA a dedicar-se permanentment a la dansa. El seu ventall coreogràfic era molt ampli, però Horton tractava la dansa com una eina més per a les seves produccions, fent així que els seus ballarins, a més de defensar els seus vocabularis coreogràfics, havien d'aprendre a cosir, treballar el sector tècnic del teatre, llegir partitures, construcció d' escenografia, etc. Alguns del seus deixebles dels que van viure aquesta experiència inclusiva varen ser els famosos Alvin Ailey, Janet Collins, Bella Lewitzky, Joyce Trisler o James Truitte.
----
I la història continuaria amb l'aparició de moltes altres branques derivades, com ara la dansa neoclàssica, de la dansa-teatre, del terme no-dansa, de la dansa performance, de la dansa contemporània amb tècniques innovadores com totes les tècniques de danses urbanes, breakedance, poledance i fusionant amb tècniques d'acrobàcies., i circ, etc. amb noms que potser també us sonaran i han marcat des de el 1950, les últimes dècades, fins a finals de segle XX: Frederick Ashton, John Cranko, Maurice Bèjart, Mats Ek, Roland Petit, Kennethn MacMillan, Merce Cunningham, Alwin Nikolais, Marie Rambert, John Cranko, Jean-Christophe Maillot, George Balanchine, Paul Taylor, Alvin Ailey, Pina Bausch, Wim Vandekeybus, Alain Platel, Jan Fabre, Anne Teresa De Keersmaeker, William Forsythe, John Neumeier, Jiri Kilián, Hans van Manen, Mark Morris, Ohan Naharin i moltíssims més de rellevants que han creat noves tendències o subestils evolucionats d'aquest gran ventall d'estils de dansa.
Fins on pot evolucionar el terme dansa?
