La dansa jazz té les seves arrels a les tradicions africanes i afroamericanes. Aquestes tradicions incloïen danses rituals africanes, ritmes sincopats i moviments que emfatitzaven la llibertat d’expressió i la connexió amb la música. La dansa es feia servir com una forma de resistència i afirmació de la identitat en un context d'opressió.
Amb l'emancipació dels esclaus i el creixement de les comunitats afroamericanes a les ciutats del sud dels EUA, especialment a Nova Orleans, aquestes tradicions van començar a evolucionar i barrejar-se amb altres formes de música i dansa. A finals del segle XIX i principis del XX, el jazz va emergir com un nou estil musical que combinava elements del blues, el ragtime i la música de les bandes de metalls.
El jazz no només va ser una revolució musical, sinó també una revolució a la dansa. La improvisació, un element clau tant a la música jazz com a la dansa, va permetre als ballarins expressar la seva creativitat de maneres que desafiaven les normes socials i artístiques de l'època. Els clubs de jazz a Nova Orleans, Chicago i Nova York es van convertir en centres d'innovació on els ballarins afroamericans van desenvolupar i popularitzar nous estils de dansa que reflectien l'energia i la improvisació del jazz.
Els anys 1920, coneguts com la "Era del Jazz," van marcar un període de gran transformació en la música i la dansa als Estats Units. Amb la Gran Migració, milions d'afroamericans es van traslladar des del sud rural a les ciutats del nord, portant les seves tradicions musicals i de dansa. A ciutats com Nova York, Chicago i Los Angeles, la cultura afroamericana va començar a influir profundament en el corrent principal de la cultura nord-americana.
El Charleston va ser una de les primeres danses de jazz que va capturar l'atenció del públic. Aquest estil, que es va originar a Charleston, Carolina del Sud, es caracteritzava per moviments enèrgics de cames i braços i una forta connexió amb la música jazz de l'època. El Charleston es va convertir en un fenomen de la cultura popular, sent ballat en clubs de jazz, cabarets i festes a tot el país.
Un altre estil de dansa jazz que va guanyar popularitat durant aquest període va ser el Lindy Hop, que va sorgir a la comunitat afroamericana de Harlem, Nova York, a finals de la dècada de 1920. El Lindy Hop, que combinava elements del jazz, el swing i el tap, es va destacar pel seu dinamisme i per la interacció entre les parelles de ball, que improvisaven i realitzaven acrobàcies espectaculars. Aquest estil va aconseguir el seu apogeu a la dècada de 1930, especialment al Savoy Ballroom de Harlem, on es realitzaven competicions de ball i es presentaven algunes de les millors orquestres de swing de l'època.
Durant aquests anys, el cinema i els musicals de Broadway també van començar a popularitzar la dansa de jazz entre un públic més ampli. Figures com Josephine Baker, una ballarina i cantant afroamericana que es va convertir en una icona a França, van portar la dansa jazz a escenaris internacionals, desafiant les convencions racials i de gènere.
La dècada del 1940 es va consolidar el jazz com una forma d'art respectada, i la dansa jazz va continuar evolucionant juntament amb la música. Amb la Segona Guerra Mundial, la música swing, una forma de jazz més orquestral i comercial, va esdevenir la banda sonora d'una generació, i la dansa jazz va continuar sent una part integral d'aquesta cultura. La fi de la guerra va portar un auge en l'entreteniment en viu, i els clubs de jazz i els salons de ball van florir a tot Estats Units. Durant aquest període, el tap dance (claqué), una forma de dansa que combina moviments de jazz amb ritmes creats pels cops de les sabates, es va popularitzar. Ballarins com Bill "Bojangles" Robinson i els Nicholas Brothers es van convertir en estrelles, mostrant les seves habilitats en pel·lícules de Hollywood i en escenaris de tot el país.
A més, la dansa jazz va començar a incorporar-se de manera més formal al teatre i al cinema. Els coreògrafs de Broadway, com George Balanchine i Jerome Robbins (coreògrafs d’origen clàssic i neoclàssic), van començar a integrar elements de jazz a les seves produccions, combinant la tècnica clàssica amb l'estil lliure i enèrgic del jazz. Això va marcar el començament d'una nova era en què la dansa jazz va començar a ser vista com una disciplina artística legítima, i no només com a entreteniment popular.
Un dels moments clau en la història de la dansa jazz durant aquest període va ser la creació de la pel·lícula “Singing in the Rain” (1952), protagonitzada per Gene Kelly. Kelly, que era tant ballarí com coreògraf, va integrar elements de jazz, tap i ballet a les seves coreografies, creant un estil únic que va capturar l'essència de la dansa jazz. "Singing in the Rain" es va convertir en un clàssic del cinema musical i va ajudar a popularitzar la dansa jazz a tot el món.
Els anys 1960 i 1970 van ser dècades de canvi social i cultural als Estats Units, i la dansa jazz no va ser immune a aquestes transformacions. Durant aquests anys, la dansa jazz va començar a experimentar amb noves formes i fusions, influenciada per moviments artístics com ara el modernisme i la contracultura. Un dels coreògrafs més influents d'aquesta època va ser Bob Fosse, que va desenvolupar un estil distintiu de dansa de jazz que es caracteritzava per moviments angulars, gestos estilitzats i una sensualitat fosca. Fosse va treballar a Broadway i a Hollywood, creant coreografies per a musicals com "Sweet Charity" (1966) i "Cabaret" (1972). El seu estil únic, que sovint incloïa l'ús de barrets, guants i moviments exagerats, va deixar una marca a la dansa jazz d’arreu i continua sent una referència actualment.
L'apogeu de la música rock i el soul durant els anys 60 també va influir en la dansa jazz, donant lloc a noves formes d'expressió que combinaven l'energia del jazz amb els ritmes i l'actitud del rock. Això va portar a la creació de noves fusions, com ara el jazz-rock i el soul-jazz, que reflectien els canvis en la música popular de l'època.
Durant aquest període, la dansa jazz també va començar a expandir-se més enllà dels Estats Units, guanyant popularitat a Europa, Amèrica Llatina i Àsia. Companyies de dansa a tot el món van començar a incorporar el jazz als seus repertoris, i els ballarins de jazz es van convertir en ambaixadors culturals que difonien aquest estil a noves audiències.
Els anys 1980 i 1990 van veure la consolidació de la dansa jazz com a forma d'art global, amb una influència profunda en la cultura popular. Durant aquests anys, la dansa jazz es va integrar cada vegada més a la indústria de l'entreteniment, amb la seva presència en vídeos musicals, programes de televisió i pel·lícules. Un dels moments més icònics d'aquesta era va ser l'auge dels vídeos musicals a la dècada de 1980, amb el llançament de la cadena MTV el 1981. Artistes com Michael Jackson i Madonna van utilitzar elements de dansa jazz a les seves coreografies, cosa que va ajudar a portar aquest estil a una audiència global. El vídeo musical de Thriller (1983) de Michael Jackson, coreografiat per Michael Peters, és un exemple clàssic de com la dansa jazz es va fusionar amb la cultura pop per crear un fenomen mundial.
Durant aquest període, la dansa jazz també va continuar evolucionant i diversificant-se. Van sorgir noves formes de jazz, com l'street jazz, que combinava elements de la dansa urbana amb el jazz, i el lyrical jazz, que emfatitzava l'expressivitat i la connexió emocional amb la música.
El teatre musical també va continuar sent un espai important per a la dansa jazz, amb produccions com Cats (1981), Chicago (revival de 1996) i The Lion King (1997), que presentaven coreografies inspirades en el jazz. Aquests espectacles van atraure grans audiències i van ajudar a mantenir la rellevància de la dansa jazz a l'escenari contemporani.
Al segle XXI, la dansa jazz ha continuat evolucionant, adaptant-se a les tendències contemporànies i fusionant-se amb altres estils per crear noves formes d'expressió artística. Aquest període ha estat testimoni d'una explosió de creativitat a la dansa jazz, impulsada en gran part per la globalització, la tecnologia digital i la diversitat cultural creixent.
Un dels desenvolupaments més notables a la dansa jazz moderna ha estat la integració de tecnologia i multimèdia a les presentacions. Coreògrafs i companyies de dansa han començat a experimentar amb projeccions visuals, efectes d'il·luminació i música electrònica, tot creant espectacles que combinen la dansa jazz amb elements digitals per oferir experiències immersives. Aquesta fusió d'art i tecnologia ha ampliat les possibilitats creatives de la dansa de jazz i ha atret noves audiències, especialment entre els joves.
El jazz més contemporani ha guanyat popularitat aquest segle, combinant elements de la dansa contemporània i la tècnica de ballet amb la llibertat expressiva del jazz. Aquest estil es caracteritza pel seu enfocament a la interpretació emocional, la fluïdesa de moviments i la connexió profunda amb la música. Els ballarins del jazz més contemporani sovint exploren temes com la identitat, la política i l'experiència humana a les seves coreografies, utilitzant la dansa com un mitjà per comentar sobre el món modern.
La influència de la dansa urbana i la cultura hip-hop també ha deixat una marca significativa a la dansa jazz contemporània. El jazz funk, una barreja de jazz hip-hop i funk, ha guanyat popularitat tant en escenaris professionals. Aquest estil es caracteritza per la seva energia, dinamisme i la barreja de moviments precisos i estilitzats amb una actitud desenfadada i segura. Coreògrafs com Brian Friedman i Yanis Marshall han popularitzat el jazz funk a la cultura pop, portant-lo a plataformes com YouTube i xarxes socials.
